El ratpenat (Die Fledermaus) de Johann Strauss arriba al Gran Teatre del Liceu de la mà de Marc Minkowski i els seus Musiciens du Louvre, una de les operetes vieneses més famoses i conegudes, plena d'embolics amorosos, jocs de seducció i canvi d'identitats i molt d'humor.

Aquesta opereta del 1874, enormement popular per la seva obertura i el popurri d'idees que van exposant-se de forma lluminosa i espontània, és una peça que no pot faltar en els concerts de Cap d'Any de tot el món.

La trama: per venjar-se del seu amic Eisenstein, el Dr. Falke organitza un joc de confusió amb el consentiment del príncep Orlofsky. Hi ha un marquès i un "chevalier", una comtessa hongaresa i artistes de naixement; però ningú no serà allò que defensa ser. Tot és una mascarada i tot el conjunt acaba a la presó. Finalment, quan totes les màscares cauen i es posen a la llum les infidelitats extramatrimonials, la venjança del ratolí ratpenat ja és evident.

Travessar tota la ciutat disfressat de ratpenat com a humiliació després d'una llarga (i boja) nit: una venjança que va agafant una forma completament inesperada. Un cop perdonats els malentesos, tot acabarà amb xampany!

Estrenada en el mateix teatre on 80 anys abans Mozart presentava La flauta màgica, El ratpenat és la més cèlebre opereta del "rei del vals" i potser pot ser vist com el parent vuitcentista espiritualment més proper a l'univers mozartià de la trilogia Da Ponte: plena d'embolics amorosos, infidelitats, farsa i transvestismes i una contagiosa jovialitat de la seva partitura; resultant un prodigi d'inspiració i elegància musical. La fastuosa festa que ocupa l'acte central del ratpenat transcorria en el llibret original francès titulat Le réveillon, dels autors de La belle Hélène, Carmen i Manon, ni més ni menys, la nit de Cap d'Any.

Aquesta circumstància explica, en part, que, encara que l'adaptació alemanya no va retenir aquesta dada, l'opereta s'hagi consolidat en els teatres de mig món com al títol favorit de les festes nadalenques.

Hi va haver un temps en què Europa ballava un infinit vals. Gestos burgesos que semblaven no tenir final.

El vienès Johann Strauss va esdevenir el primer d'una gran dinastia de músics i compositors que transformaria el gènere en miniatures extraordinàriament oloroses. Expert en aquestes propostes, el director d'orquestra francès Marc Minkowski sabrà extreure, a aquesta partitura, tot el seu encant en la promesa d'un triomf immediat al Liceu.

Bombolles de refinament vienès: l'art de la lleugeresa!