L’Albada comença situant el públic en una classe d’universitat, a la facultat d’Història. Som a la Barcelona olímpica de 1992. Un professor parla de guerres, murs i separacions a partir de dues històries: la d’un matrimoni coreà i la d’un matrimoni alemany, tots dos separats per fronteres que els han deixat en costats oposats. De seguida sabrem que no són casos reals, sinó un recurs per obrir una reflexió més àmplia sobre la memòria i les ferides col·lectives.

Hi ha, en aquest inici, una intuïció poderosa: una vida concreta pot ajudar-nos a recordar-ne moltes altres. Encara que les dues parelles que el professor invoca no hagin existit, el seu dolor inventat serveix per donar cos i memòria a moltes altres vides esborrades, separades o perdudes. Tot això és al text de Jaume Viñas, dirigit per Oriol Broggi, i té, d’entrada, una potència dramàtica evident. L’espectacle ho aborda amb ambició, amb un dispositiu escènic cuidat i amb una clara voluntat d’emocionar. Hi ha ofici, hi ha una mirada escènica treballada i hi ha moments en què el muntatge aconsegueix crear imatges d’una bellesa austera, molt pròpies de l’univers de La Perla 29.

En un moment en què sovint sembla més fàcil mirar cap endavant que remoure allò que incomoda, té valor que un muntatge vulgui tornar sobre la memòria, sobre les ferides que encara travessen famílies i sobre tot allò que ha quedat massa temps enterrat. És suggeridor el contrast amb la Barcelona olímpica: en plena eufòria del 92, quan la ciutat es projecta al món com un espai lluminós i convençut de mirar cap al futur, l’Alba, una jove estudiant d’Història, inicia un moviment en direcció contrària, cap als arxius, els silencis i la guerra. L’Albada es planteja gairebé com un relat contra l’oblit, la por i el silenci, i aquest impuls és necessari.

Però és precisament aquí on apareix un dels límits de l’obra: sovint es queda en una lectura massa evident d’allò que vol explicar. L’obra vol parlar de moltes coses, i totes pesen: de la guerra, de les cicatrius que passen d’una generació a l’altra i d’allò que es calla dins les famílies fins que algú decideix preguntar. L’Albada parteix de vides concretes, de noms i secrets particulars, però sovint les projecta cap a una dimensió simbòlica molt marcada. El que és íntim serveix per parlar del que és col·lectiu, i els personatges acaben semblant, per moments, figures destinades a encarnar conceptes —la pèrdua, la violència, el silenci— més que no pas persones singulars. 

Aquesta sensació travessa una primera part que es fa un pèl llarga. Durant l’inici pesa una certa solemnitat, com si cada escena hagués de recordar-nos la gravetat d’allò que s’està explicant: la Guerra Civil, la postguerra, els infants desapareguts, les dones silenciades, els secrets familiars, la burocràcia que nega, les culpes heretades. Són qüestions importants, sí, però també molt transitades, i l’obra no sempre aconsegueix mirar-les des d’un lloc prou inesperat. L’espectacle, això sí, va de menys a més, i a la segona part guanya ritme i força.

La relació entre l’Alba, una jove estudiant, i el professor d’Història funciona com el motor principal de la trama: és ell qui l’empeny a anar més enllà del que sap, o del que creu saber, sobre la seva família. Hi ha alguna cosa d’Antígona en aquest impuls de no deixar els morts sense nom, sense relat, sense memòria. En aquest moviment —entre la necessitat de saber i el vertigen del que pot sortir a la llum— l’obra troba alguns dels seus fils més interessants, i toca una qüestió molt pròpia de la nostra història recent: la manera com la Guerra Civil i el franquisme van convertir també les famílies en un camp de batalla. Aquesta cosa tan nostra de matar-nos els uns als altres —amics, germans, pares, fills— i després fer veure durant dècades que el silenci ho podia endreçar tot.

Però en aquest afany per convèncer i emocionar, el text sembla buscar més la frase significativa que la veritat concreta d'una escena. Hi ha sentències que freguen un lirisme massa subratllat, com si cada emoció hagués d'arribar embolicada en una frase memorable —la necessitat de mirar el passat per imaginar el futur, la paraula com a antídot contra el silenci—, idees que poden ser certes però que, de tan utilitzades, perden una mica de contundència. L'emoció, sovint, no apareix quan una obra remarca allò que vol dir, sinó quan s'atreveix a confiar en una pausa, en una contradicció o en un gest petit.

L’obra busca alleugerir aquesta gravetat amb algunes notes d’humor, sobretot a través del company de recerca de l’Alba, una mena de contrapunt més terrenal que també busca respostes sobre el seu propi passat familiar. Algunes d’aquestes sortides funcionen millor que d’altres. Quan l’humor arriba en forma d’ocurrència molt marcada —com l’anglès que tradueix literalment “s’ha acabat el bròquil” amb un “the bròquil is over”—, el recurs queda una mica massa exposat. En canvi, els moments còmics més aconseguits neixen de la interpretació: la carrera olímpica per tot el teatre —amb cameo del mateix Oriol Broggi—, l’aparició d’un Lluís Llach jove, o el discurs del capellà durant l’enterrament d’un dels personatges, tenen gràcia perquè no depenen tant de la frase com del to, del cos i de la manera d’estar a escena.

El més interessant de L’Albada apareix, precisament, quan l’espectacle confia menys en el pes de la paraula i més en el llenguatge escènic. Aleshores desplega una arquitectura dramatúrgica molt treballada i un joc temporal que dona al muntatge els seus moments més potents, especialment quan els personatges del passat i del present es creuen i coexisteixen a escena. Aquí sí que es materialitza una idea poderosa: el passat no està tancat, sinó que continua circulant entre nosaltres, s’escola en els cossos, en els espais i en les converses, i converteix la memòria en una experiència teatral genuïna.

Aquest encert es veu potenciat pels recursos audiovisuals. Les projeccions sobre la paret, sobre les teles i sobre el mateix espai escènic aporten noves capes narratives. Les imatges diuen més que algunes frases, i l’espectacle guanya quan deixa d’insistir en la seva importància i permet que l’escena pensi per si sola.

Tanmateix, quan a la recta final el mecanisme s’ordena i les revelacions se succeeixen, torna la sensació que l’engranatge és massa visible i que l’estructura busca constantment el cop dramàtic. La memòria mereix ser explicada, però la qüestió és des d’on i amb quina distància. L’Albada té intuïcions valuoses, moments escènics molt inspirats i una voluntat honesta de tornar sobre un passat que encara incomoda. Però el relat queda llastrat per una solemnitat que no sempre equival a profunditat, i la memòria pesa tant que, per moments, les vides concretes queden massa sotmeses al seu significat.