Una convocatòria pública ha portat fins a l'escenari una vintena llarga d'intèrprets que no són necessàriament professionals sinó que, preferiblement, són gent del carrer. Els trobareu vestits amb uniformes que recorden els dels agents de policia nord-americans dels anys seixanta. Han subscrit un pacte formal segons el qual es comprometen a seguir a ulls clucs les directrius del director, encara que no entenguin res de res. Sortiran a escena després d'haver participat en una breu sessió informativa el dia abans i no diran cap text, ja que el muntatge prescindeix gairebé del tot de les paraules. Només se'ls demana que executin exactament les accions específiques i individualitzades que se'ls demani fer a través d'uns auriculars. Aquí, com diu el mateix Romeo Castellucci, ¿no hi ha improvisació sinó l'abisme d'un present absolut". Els intèrprets ni actuen ni improvisen sinó que executen les accions com se'ls ha ordenat.

El resultat és un moviment organitzat d'intèrprets que executen accions predeterminades d'una manera que inquieta perquè ens mostra els aspectes foscos que es deriven d'aquesta obediència cega, però que també provoca el riure. El cinema mut, amb aquelles imatges d'agents de la policia que semblen la repetició infinita d'un mateix personatge, és un dels referents visuals possibles d'un muntatge còmic i violent a la vegada, una proposta amb interpretació oberta que mou reflexions diverses en cada espectador. És possible una societat sense cossos policials? Quina responsabilitat individual pels seus actes tenen aquests integrants d'un cos sotmès a la disciplina?

Així és la nova creació d'un artista nascut a Cesena (Itàlia), l'any 1960. Dramaturg i director, és el creador d'un teatre ple d'imatges d'una gran plasticitat, complex i sovint farcit de referències a la cultura i la iconografia cristianes. Considerat com un dels grans renovadors de l'escena europea, l'any 2005 va ser nomenat director de la secció de teatre de la Biennal de Venècia, i l'any 2008 va ser nomenat artista associat a la direcció artística de la 62a edició del Festival d'Avinyó. L'any 2009, es va veure al Grec la seva trilogia inspirada en la Divina Comèdia, de Dant, integrada pels muntatges Inferno, Purgatorio i Paradiso, i el 2011, també com a part de la programació del Grec, l'artista va reclutar tot de ciutadans i ciutadanes per intervenir en les escenes d'inspiració religiosa que formaven part d'una mena de viacrucis laic i escènic que es va titular Sobre el concepte de rostre, en el Fill de Déu. Entre les darreres creacions de l'artista hi ha la posada en escena de l'òpera de Strauss Salomé per al Festival de Salzburg del 2018, el Rèquiem de Mozart que va dur al Festival d'Ais de Provença l'any 2019 i, ja el 2021, una posada en escena transgressora i extravagant del Don Giovanni de Mozart vist al Festival de Salzburg, i la instal·lació Pavane fu¿r Prometheus per a l'edició de l'any passat del Beethovenfest.