El 1985 es va publicar la cançó 'We are the world'. Sota el nom, USA for Africa, Stevie Wonder Lionel Richie, Michael Jackson, Diana Ross, Bob Dylan i moltes altres 'estrelles de la música' de l’època, van crear aquest hit, per ajudar a mitigar la fam a l’Àfrica.

Aquella cançó va esdevenir un himne que, només amb la recaptació per les vendes de discos, va suposar una bona empenta. Tanmateix, la veritable contribució d’aquella història, va ser en la conscienciació de la situació que vivien països com Etiòpia, un dels més castigats.

De sobte, el món (que ja es començava a acostumar a veure imatges de nens esquelètics per la fam), prenia consciència del problema i es mobilitzava per fer-hi alguna cosa. Els artistes del 'We are the world' hi van contribuir enormement fent arribar un missatge en positiu. En favor de la mobilització i de la necessitat de fer-hi alguna cosa.

Tot allò va ser possible, perquè aquells artistes eren referents. Amb els seus defectes i virtuts, eren gairebé únics i la seva capacitat d’incidència era enorme. Tant és així, que quan penso en el paper que hauria de tenir la música en la construcció d’un món i d’una societat millor, em venen al cap històries com aquesta.

És ben cert que la música és plena de noms propis que han fet molt per la cultura i l’humanisme, però no ho és menys, que a mesura que ha avançat el segle XXI, cada vegada és més difícil imaginar un nou 'We are the world'.

Ben a prop hi tenim artistes molt compromesos. Amb lletres, missatges i actituds que reivindiquen i busquen construir un món millor i més just. Però la societat ja no respon igual a les crides que es fan des dels escenaris.

Em resulta perillós, pensar que la música sigui innòcua en les consciències de la gent i pugui acabar esdevenint un mer entreteniment. Si la música perd la capacitat transformadora. Si els músics només aspiren a vendre discos, entrades o plays a l’spotify, on queda el paper transformador que havia tingut?

Que sigui inconcebible pensar en un nou 'We are the world' al segle XXI diu molt poc de la música per sí mateixa, però sobretot, diu molt poc de tots nosaltres que, consumint més música que mai en la història, segurament sigui el moment en què li donem menys importància de la història.