Les arts de carrer que es produeixen en l’actualitat són un gènere artístic inclusiu. Un espai que cal abordar, ja sigui des del punt de vista del comunicador, l’artista, el programador, el polític o l’investigador, des d’un paradigma obert. Tota aquella producció artística pensada per a ser representada a l’espai públic ha de ser entesa com una forma d’art de carrer.

L’espai públic, en tant que motor de significats, i amb tota la dimensió simbòlica que representa, suggereix infinites possibilitats artístiques. Cada territori, temps o habitant són un univers. En mans dels creadors i programadors recaurà la tasca de ser capaç d’escoltar la història de cada lloc, llegir les pistes que revela l’urbanisme de cada ciutat, copsar la manera de viure i entendre la vida dels seus habitants o estudiar les perspectives de recepció que aquesta ofereix. L’art té sentit quan té en compte el context de representació. L’art té sentit quan el context forma part de l’obra.

Les possibilitats de format que ofereix la creació a l’aire lliure permeten arribar a quantitats d’espectadors impensables en un teatre. Podem arribar a ser un fenomen de masses, com el futbol, però amb d’altres capacitats regeneradores. Les inauguracions de la Fira, per exemple, s’edifiquen sobre aquesta possibilitat. Es tracta de produccions ambicioses que presegueixen connectar amb la comunitat a través de les arts escèniques.

Una altre actiu de les arts de carrer és el seu potencial intercultural. Els creadors busquen ser capaços d’arribar a una massa d’espectadors molt diversa. Ja sigui públic convocat o transeünt, es dirigeixen a la societat en tota la seva exuberància, amb totes les seves diferències. Aquest fet converteix també aquesta pràctica artística en una de les més necessàries, així com aptes per a travessar fronteres i arribar a espectadors globals –les arts de carrer han estat i són les grans ambaixadores de la cultura catalana al món els darrers quaranta anys-.
 

D’altra banda, si alguna cosa defineix la creació de carrer contemporània és la dificultat de classificar-la amb etiquetes convencionals. Els espectacles se situen en una zona més enllà de les històries fàcils o difícils, de les dramatúrgies textuals, dels discursos locals o endogàmics, i de les disciplines rígides. Es tracta d’un gènere de naturalesa híbrida. En un espectacle de carrer pot predominar una o altra categoria escènica, però la suma és necessària per tal d’assegurar el diàleg amb l’espectador i superar les dificultats -o virtuts, segons es miri- d’aquesta forma d’art tant fràgil que acostuma a dependre de factors externs difícils de controlar -com la climatologia, les lleis que regulen de l’espai públic, l’urbanisme, el tràfic, la contaminació ambiental o acústica, etc…-.

Un altre dels atractius més característics del gènere que ens ocupa és el lligam que construeix amb l’espectador. El públic forma part de l’espectacle i esdevé un signe més, llegible i participatiu. L’edifici teatral delimita una distància que al carrer salta pels aires. La quarta paret s’esvaeix i tot passa a formar part d’una escena multifocal, perquè tot allò que configura l’espai públic escollit forma part de la narració, i sumarà significats a la peça d’art. La nostra programació busca cada vegada més ser-ne un model. Té a veure amb la importància de les persones al cor d’un projecte i d’una pràctica artística, així com amb un tipus de relació amb les arts escèniques que també supera el terme espectador – consumidor.

La interacció amb l’espai d’exhibició es presenta com un altre tret fonamental que determina què són i què no les arts de carrer. De fet, s’hi erigeix com un dels protagonistes essencials. L’artista de carrer ha de ser conscient que a l’hora de crear el seu espectacle haurà de sumar o restar significats amb un espai concret. En funció de la lectura i l’assimilació de la geografia -humana, urbana, política o social- de cada lloc la peça tindrà un sentit o un altre. Aquest diàleg és imprescindible avui dia.

Com també és imprescindible, encara que sigui des d’un àmbit ben conegut i delimitat com es FiraTàrrega, que es treballi a partir d’una visió de la creació que passa per poder ser festiva, però sobretot reivindicativa i transgressora. El joc amb el trencament de les normes comunitàries establertes, com ho fa el carnaval, forma part de l’ADN de les arts de carrer.

Ens agrada que l’espai públic esdevingui un escenari que s’escapa de l’ús quotidià que fan els ciutadans contemporanis de les places, parcs o carrers de la seva vila. En un moment en què l’activitat comercial i privada ha pres per complet el centre de les nostres metròpolis, les arts de carrer tenen la capacitat d’apropar la cultura i el debat polític al cor de la vida pública i connectar amb l’herència urbanística i social grega i el concepte d’Àgora.

Si algú té dubtes sobre la necessitat o no de les arts de carrer, l’esperem a Tàrrega, del 10 al 13 de setembre de 2015.

Per Jordi Duran, director artístic de FiraTàrrega
A twitter: @JordiDuranR