Si només hagués servit, fa 25 anys, per revertir una dinàmica poc imaginativa, entossudida en una tediosa zona de confort, el festival Temporada Alta ja hauria complert un servei cultural. En aquest quart de segle, ha aconseguit presentar una programació estable i continuada, al llarg de tres mesos, en una ciutat que només s’esbandia la letargia durant els gloriosos dies de les Fires, a finals d’octubre.

Però resulta que Temporada Alta ha anat molt més enllà.

La programació, en una ascensió progressiva, ha dut a Girona – i a Catalunya, i a l’Estat Espanyol – les creacions més impactants, estèticament potents i moralment profundes del teatre contemporani. Fer una relació del que s’ha vist en aquests 25 anys seria com escriure un relat de les preocupacions, les dèries i els sentiments de la societat actual, a cavall de dos segles. Els artistes més importants han fet estada al festival i han col·locat Girona i Salt com un referent inexcusable a l’hora de parlar de dramatúrgia, dansa i creació escènica.

Però això no és tot. Si aturéssim aquí la història, podríem dir que Temporada Alta és important però no explicaríem tot el seu sentit. El festival és també un punt de trobada, un motor de producció teatral, una aposta pels valors emergents i per la creació compromesa, socialment i artísticament. Un pont amb l’Amèrica Llatina i un nexe d’unió amb les aportacions dramàtiques més agosarades d’Europa.

I més. La pròpia configuració de l’estructura del festival – aquesta amalgama d’entitats, institucions i particulars, al voltant de la idea d’una empresa privada que aposta per la professionalització i per la inversió més rendible dels fons públics – va ser, en el seu moment (i encara ara, 25 anys després), una alenada contra la burocratització, a favor de la gestió nítida i innovadora.

I, tanmateix, Temporada Alta no seria una fita tan necessària, imprescindible, si no hagués aconseguit la peça de caça major: la creació d’un públic teatral que no existia. Una bombolla en l’interior de la qual, al llarg de la tardor, es congria la tempesta perfecta de la normalitat cultural d’un país que vol ser normal a partir de la cultura: amb el nouvingut que s’apassiona, el veterà que ja sap què hi trobarà, el passavolant que s’hi encanta i el fidel que renovarà la seva fidelitat a còpia de noves experiències fascinants.

Úniques, intangibles, fugisseres. I que cada any, i ja en fa 25, tornen per romandre en la memòria sentimental.  

Per Josep Maria Fonalleras, escriptor