Després de l’èxit de El rei Lear, Lluís Pasqual dirigeix A teatro con Eduardo, un espectacle compost per dues tragicomèdies d'Eduardo De Filippo que posa sobre l’escenari a actors de la talla de Jordi Bosch, Ramon Madaula, Mercè Sampietro, Laura Aubert o Marc Rodríguez. Parlem amb el director de l’obra i alguns membres de l’equip perquè ens expliquin més detalls sobre la producció.

La primera obra, una peça curta titulada Home i senyor, mostra l’assaig d’una trista companyia que intenta millorar un espectacle després d’un espantós debut. A l’obra, en paraules de Pasqual, ”es produeixen totes les situacions còmiques que es poden produir entre un apuntador i el primer actor”. La segona obra, La gran il·lusió, és la història d’un home l’esposa de la qual s’escapa durant un espectacle de màgia. A través de la intervenció del prestidigitador, el protagonista decideix refugiar-se en el pensament que tot el que li està passant, forma part d’una il·lusió.

LLUÍS PASQUAL

Infàmia, El público, Premis i càstigs... I, evidentment, L’Art de la comèdia, també de De Filippo. Què té aquest punt meta-teatral -teatre que parla sobre el teatre- que tant triomfa últimament en la cartellera? I com el representa el napolità, autor del qual també hem vist en els últims anys obres com Natale in Casa Cuppielo (dirigida per Oriol Broggi i Ferran Utzet al 2010)?

Jo crec que més enllà de saber el que hi ha al darrere, el que sí que hi ha és una voluntat de saber com és el joguet i obrir-lo per dintre. Hi ha una proliferació de textos i de temes que parlen d’aquesta frontera que hi ha entre la realitat i la ficció perquè no sabem ben bé on som: si qualsevol dia ens diguessin que aquestes terribles noticies que ens arriben, que ens van arribar ahir o abans d’ahir, se les va inventar un grup de premsa potser també seria possible. Crec que no acabem de copsar i d’entendre una realitat tan violenta, enfront d’això qui no té dret a refugiar-se en una mentida que ell mateix s’hagi inventat?

De Filippo el que té és una mirada sorneguera i una mirada positiva sobre tots els personatges, sobre totes les persones. Ell creu que la gent, amb les petites dolenteries de cada dia, en el fons en bona gent. És un home que parla al seu públic, als seus espectadors, molts més propers a nosaltres del que pensem, de fet Nàpols (ciutat d’origen de l’autor) esta molt més a prop de Barcelona que no pas d’Estocolm.

LAURA AUBERT

Laura Aubert interpreta en les dues obres l’esposa ideal. A la primera, fa de dona d'en Jordi Bosch, una actriu embarassada  que contribueix al desastrós assaig de la companyia. A la segona, el seu marit és el personatge interpretat per Ramon Madaula, el qual es ficarà en una fantasia de 4 anys per evitar admetre que la seva dona s’ha escapat.

Lluís Pasqual ens deia que el públic té una sana curiositat per saber què hi ha darrere del teatre. Hi estàs d’acord?

Sempre ha estat un món molt desconegut perquè realment ningú sap com treballem, és una cosa que s’ha vist molt poc. També això de veure una persona dalt d’un escenari atrau molt a la gent perquè sempre hi ha un ‘què hi ha darrere de la persona? Què hi ha darrere de tot això?’ Jo crec que això és el que atrau molt a la gent, saber què hi ha darrere del que no és coneix.

I com ho reflecteix això De Filippo?

Jo crec que De Filippo és un dramaturg molt popular, té una manera d’escriure i d’acostar-se a la gent molt de carrer, i per això arriba moltíssim a la gent. 

MARC RODRÍGUEZ

Per la seva banda, Marc Rodríguez es posa en la pell de fins a tres personatges diferents, com  l’apuntador de la malaurada obra a Home i senyor i el policia que intervé a La gran il·lusió... 

Què es el que et crida més l’atenció de De Filippo?

Eduardo De Filippo juga en aquestes dues obres amb el tema de la realitat, amb el teatre, i situa als personatges en aquesta corda fluixa que té molt a veure també amb la corda fluixa per la qual caminem els actors. [...] A partir del text veus com són els personatges,   t’explica els estats d’ànim sense haver d'acotar res i sense dir-ho. I això és molt gustós per l’actor ja que ha d’anar desxifrant què vol dir . Hi ha com una acció  implícita en el text sempre, i això és molt plaent per l’actor. 

A l’obra molts dels membres de l’equip interpreteu més d’un personatge. Com és per a un actor interpretar diversos personatges en una mateixa funció?

El Lluís ho tenia molt clar, de diferenciar-los partint de les coses que té cadascun. És un gran director i ens ha ajudat a dibuixar-los una miqueta, a diferenciar-los. Que a més els personatges en sí ja estan diferenciats, al menys en el meu cas era molt clar. Perquè tinc a l’Attilio, que és l’apuntador que se’n va cap a una banda, el policia que té un altre track i té un altre lloc des d’on diu les coses... És molt gustós.

Com arriba al públic la mescla de comèdia i tragèdia de l’obra de De Filippo?

A través, suposo, de la humanitat que desprenen els personatges. Quan ens passen coses com les que veiem a l’escena i riem és perquè ens hi sentim reflectits: tots perseguim objectius, tots fracassem en els intents, tots ens trobem amb impediments durant el camí, de vegades ens fotem alguna patacada pel camí, de vegades ens fa riure i, de vegades, no.. però això és el que ens passa a la vida, oi?