Ens passem l'any –i la vida– veient-los en pantalla, emocionant-nos amb les seves històries, rient amb les seves sortides o vibrant amb les seves aventures trepidants. Des de l'escenari de la filharmònica de Berlín i la seva directora d'orquestra, fins a l'illa irlandesa testimoni del fi d'una relació, passant per la família desestructurada d’un cineasta a Arizona, el fons marí de Pandora, o el multivers arrasador. Ens passem la vida vivint-la amb tots ells i elles, i un cop l'any, el Dolby Theatre de Los Ángeles es vesteix de gala i desplega la seva catifa per celebrar-los. Noranta-cinc edicions de llums, vestits, guardons, discursos per a la posteritat, moments històrics i festa cinematogràfica; Noranta-cinc anys dels Premis Oscar.

En una gala marcada per la prudència i la correcció –com a resposta a una anterior edició eclipsada per la bufetada propinada per Will Smith–, amb més perdedors que guanyadors, nombrosos premis a tota una carrera i un número musical insuperable al ritme del més pur Bollywood, l'Acadèmia va firmar ahir amb el seu palmarès una evident declaració d'intencions.

L'èxit absolut de la nit es titula 'Todo a la vez en todas partes', la pel·lícula més esbojarrada de les últimes dècades, excessiva, sorprenent, surrealista, singular, frenètica, de narrativa fragmentada, força emotiva i poder visual inusual. El multivers delirant dels joves "Daniels" –Dan Kwan i Daniel Scheinert–, s'alçava com la triomfadora irrebatible emportant-se els set guardons més importants de la nit: Millor pel·lícula, direcció, guió original, muntatge, actriu, actriu de repartiment i actor de repartiment. Aquesta fita marca sens dubte una nova era pels premis i l'Acadèmia. Una acadèmia que se sabia cada vegada més desconnectada dels joves, que ara ha volgut premiar la pel·lícula-fenomen entre les generacions Z i millenials, acurçant les distàncies i establint nous criteris per premiar. Les categories interpretatives han compartit un comú denominador. Tots quatre guardons reconeixen, no –o no només– els treballs nominats, sinó les trajectòries dels intèrprets. Tant els protagonistes premiats, Brendan Fraser i Michelle Yeoh, com els secundaris, Ke Huy Quan i Jamie Lee Curtis, són actors i actrius que superen els cinquanta anys, nominats ara per primera vegada i amb tota una vida en actiu sense reconeixement en aquesta indústria. Sens dubte, una gala marcada per la veterania interpretativa i els retorns emotius.

Una edició amb més perdedors que guanyadors. Resulta quasi impossible, però no. Grans títols del cinema d'aquesta temporada han marxat amb les mans ben buides. Des de 'The Fabelmans' de Steven Spielberg, 'Elvis' de Baz Luhrmann, 'TÁR' de Todd Field o 'Almas en pena de Inisherin' de Martin McDonagh. Totes elles aclamades per crítica i públic, amb nombroses nominacions, han marxat sense res, eclipsades, no només per 'Todo a la vez en todas partes', sinó per l'altra gran triomfadora, l'alemanya 'Sin novedad en el frente'. La pel·lícula bèl·lica de Netflix, que ja apuntava maneres després d'arrasar als BAFTA, va alçar-se amb Millor direcció de fotografia, pel·lícula internacional, banda sonora i disseny de producció.

Una edició que pels seus noranta-cinc anys s'encamina cap a un futur amb més diversitat i atenció a les minories –sempre que no es tracti de representació femenina–. Una edició que ha deixat ben clar que el títol de pel·lícula de l'any ha estat per a un èxit en sales, transversal generacionalment i d'identitat 100% asiàtica. Una edició que marca el canvi. Ara queda per veure si aquesta és una decisió purament d'imatge o si veritablement l'acadèmia obre les portes a una nova mirada cinematogràfica.

Sigui com sigui, els premis no deixen de ser decisions arbitràries, mai exemptes de significats polítics i interessos aliens a l'art de fer cinema. Atenguem a aquestes gales com al moment de comunió entre els creadors i creadores que ens han arrossegat a les sales durant l'any, celebrem el seu treball i el que han generat en nosaltres. Però sobretot, tornem a aquests espais foscos, de butaques vermelles, en comunitat, a deixar-nos viatjar i explicar històries, per intentar entendre, una mica més i millor, el món que ens envolta.