Una jove psiquiatra visita el seu pacient; un esquizofrènic que pateix, a més, d’un acusat síndrome de l’heroi. Ell afirma ser un vigilant, un justicier, un cavaller en un món ofegat per la maldat. I, malgrat això, ha fet prova d’una violència i d’un salvatgisme que han dut al seu confinament en un sanatori de màxima seguretat. Tot el que rodeja l’home és un misteri, però la seva personalitat és tan forta i les seves paraules tan inspiradores… La jove doctora es capbussarà dins l’esquerdada ment del pacient mentre mira de rescatar-lo. 

L’autor i director, Pau Carrió, conjuntament amb Laura Aubert, s’acosten a un dels noms més emblemàtics del periodisme bèl·lic: la corresponsal de guerra Marie Colvin, assassinada pel règim sirià l’any 2012, després d’haver cobert nombrosos conflictes armats a l’Orient Mitjà, els Balcans, Txetxènia, el Timor Oriental, Sierra Leone, Zimbàbue o Sri Lanka. Un poema dramàtic entorn de la informació sobre les zones en guerra i les seves conseqüències, amb la mirada posada sobre els interrogants i paradoxes que suscita inevitablement el retrat de la violència llunyana a través de l’exhibició als mitjans de comunicació.

Una peça de dansa/teatre, fruit de la llarga experiència de Vero Cendoya en el treball amb persones amb diversitat funcional, que gira entorn de la parella abans i després de tenir un fill. Una parella que prova diferents vies de comunicació per tal de salvar la família. I un adolescent que, com tots ells quan els hi preguntes, mai fan res, ni van enlloc ni amb ningú. Discussions en moviment, silencis que fereixen i comentaris que mouen i commouen. 

Parla de la realització i de la projecció a través de la relació materno-filial, posant el focus en referents i cossos femenins; en aquest cas, els seus, però també els de les seves mares, amb les quals comparteixen escenari. Un joc escènic que qüestiona el teatre com a espai per a la mentida, amb el mecanisme propi de la ficció, jugant amb l’expectativa, amb la sensació de pèrdua de les performers, dels personatges que interpreten i del mateix públic.

Clarissa descobreix que el seu marit l’enganya amb la seva millor amiga, el fa fora de casa i, quan ell surt per la porta, Clarissa es llança pel balcó, però viu en un primer pis i el florista ha aparcat la seva furgoneta a sota. Clarissa s’estavella contra els cistells de flors i només aconsegueix fracturar-se una cama. Així comença 'Clarissa o set intents fallits de suïcidi', un cant a l’alegria, a les ganes de viure i també a les pors que ens fan tan humanes. 

Un monòleg on la protagonista i autora, Anna Agulló Prieto, comparteix la seva experiència amb el trastorn mental. Des d’una intimitat radical, s’obre en canal davant el públic per fer-lo viatjar de l’eufòria més absoluta a la depressió més tortuosa. Al llarg del trajecte es traça la relació entre la salut mental i aspectes de la vida contemporània com la pressió laboral, la precarietat, l’obsessió per l’èxit, la fantasia de l’amor romàntic, la gordofòbia o la violència masclista.

El Marc és el protagonista de Kiss Me Love, té uns quaranta anys, treballa en una pizzeria per poder pagar el lloguer, toca la guitarra al metro per arrodonir el sou i a més s’ha d’ocupar del seu germà Lenon que per culpa d’un accident va acabar perdent la memòria. Sota la direcció d’Oriol Tarrasón, aquest text parla de la dependència social, la marginació i la necessitat d’utilitzar l’art com a eina catàrtica. Per aquesta raó, Ferran González, compositor i director musical d’aquesta peça, empra la música com un vehicle més de la dramatúrgia per ajudar als personatges a connectar entre ells i que d’aquesta manera aconsegueixin assolir la catarsi necessària tant per a ells, com pel públic.

Com viure sent 'La Segona Millor'? Contribuint de manera invisible a què la roda de la vida continuï funcionant. En un soterrani trobem un ésser, una dona arxivada plena de potencial i que ningú no veu. En aquest segon esglaó de la vida, sembla que assagi un paper. Diu que serà el seu últim personatge. Una munió de veus parlen a través d’ella: les segones millors. Personatges que la ronden. I entremig el jo, que toca de peus a terra, enterrat entre totes les veus que volen ser escoltades. Tot sembla omplir-se de vida en aquest limbe on ella accepta i es rendeix a ser la Segona que, en realitat, com moltes altres, sense saber-ho, sustenta el món d’una manera discreta, poètica i necessària.

El David ha quedat amb els seus amics, l’Adam i l’Eva, la típica parella perfecta, per inaugurar el pis que s’acaben de comprar. A més, ha dit que els presentaria la seva nova xicota. Fins aquí tot normal, el típic sopar de parelles. El problema serà que, segons l’Adam, és impossible que el David tingui parella perquè no hi ha persona al món amb qui es pugui entendre. La sorpresa serà quan en David expliqui que va ser justament a casa d’ells on la va conèixer i que ella viu allà, al nou pis. I és que la parella del David no és precisament… típica. Què fas quan t’han ficat al cap que necessites trobar la teva mitja taronja per ser feliç? Una obra sobre fílies, prejudicis i relacions.

La Sara i L’Albert són uns pares joves, d’ideologia progressista, i oberts a dialogar sobre qualsevol tema. Però quan la Clàudia, la seva única filla, els presenta l’Eric, la seva nova parella, un noi trans amb qui vol formar una família, tots els prejudicis, els dubtes i la ignorància surten a la llum. Perquè no importa el que defensem en públic, tot esdevé diferent quan passa a casa teva. Aquesta comèdia dirigida per Carol López parla dels prejudicis que tenim sobre la diversitat de gènere i alhora tracta de visibilitzar nous models de família.