No hi ha un edifici en tot el territori català, que representi el que és l’essència del teatre com el Teatre Nacional de Catalunya. Concebut com un temple per Ricard Bofill, el seu arquitecte, el TNC va ser construït l’any 1991, època de gran transformació a la ciutat de Barcelona, immersa en els preparatius per celebrar els Jocs Olímpics de l’any següent. Les obres van durar cinc anys i l’equipament obrí les portes al públic en un dia molt representatiu per la societat catalana, l’onze de setembre del 1997, amb l’espectacle: L’Auca del Senyor Esteve, de Santiago Russiñol. 

L’edifici, convertit a l’actualitat en un referent cultural i arquitectònic,  exemplifica millor que cap altre equipament de la ciutat la rutina de consumir teatre. Com el Partenó de l’Antiga Grècia o els amfiteatres de la Roma clàssica, només observant-lo ens aboca a uns temps en què les arts escèniques servien de reflex per una societat avançada i com a principal font d’entreteniment social. Des de la seva creació, sempre ha estat en constant evolució i adaptació al context que demandava la realitat del moment i en aquest sentit, el lema del TNC ho deixa ben clar: “Una porta oberta al món". Aquest teatre ha estat sempre comandat per grans figures, referents de les arts escèniques com Josep Maria Flotats- considerat el fundador i el primer director de la institució- passant per Sergi Belbel, Xavier Albertí o com actualment, la Carme Portaceli.

La directora i professora d’interpretació, al càrrec des del darrer trimestre del 2021, és la primera dona a exercir com a directora artística de la institució i ha dotat el Nacional d’una imatge inèdita i canviant, però identificable en tot el territori i adequat al període actual. 

La graella de programació triada per la Carme per exhibir al TNC, ve marcada per la voluntad de portar a reflexionar l'espectador i per exposar una mirada crítica sobre la societat contemporània. Els esforços de l'equipament aquests anys, estan centrats a no tancar-se davant nous llenguatges escènics i en què el Nacional formi part del dia de la gent, del seu oci, ja que segons la seva directora: "ser contemporani és estar amb la gent".

Poques experiències equiparables hi ha pel que fa a consumir teatre en un indret com el Teatre Nacional. És una sensació similar a la qual poden viure els amants de l’òpera o la música clàssica quan acudeixen al Liceu o al Palau de la Música, indrets incomparables on l’experiència i el contacte cultural adquireixen la màxima expressió.                                      

Que el teatre fos concebut com un temple de l’Atenes clàssica, no és casual. Un temple és un símbol, una representació física que denota una forma d’entendre, interactuar i comportar-se vers una situació concreta. Els antics habitants del món clàssic utilitzaven aquest monument per adorar i fer ofrenes a les divinitats que admiraven. Per a la societat d’aleshores, eren moments únics i irrepetibles. Doncs amb al Teatre Nacional de Catalunya, l’experiència i l’objectiu és molt similar, ja que no es pretén posar el focus solament en el ‘durant’, és a dir, en el simple fet de contemplar l’obra, sinó que també abasta ‘l’abans’ i el ‘després’, on el vestíbul s’erigeix com un lloc de tertúlia i reunió momentània on es comenta l’espectacle que acaba de ser. En definitiva, pretén ser un espai que no es limiti simplement a l’experiència teatral, sinó que hi vagi més enllà.

Els magatzems, no oberts al públic, també ratifiquen aquest sentiment de pertinença, representat de forma física amb tota mena de ferramentes i objectes que et permeten viatjar per 25 anys d’història de Teatre Català, com si es tractessin de càpsules del temps que condensen els milers de records, memòries, vivències i aventures des de la fundació de l’indret. Unes golfes subterrànies que conserven relíquies i restes d’espectacles únics i que si tinguessin boca i ulls, tindrien moltes coses interessants a dir. 

Perspectiva frontal de la Sala Gran · Gabriel Vázquez

Un dels camerinos del teatre, per dins · Gabriel Vázquez

Visió entre bambolines de la Sala Petita · Gabriel Vázquez

Escenari de la Sala Petita · Gabriel Vázquez

Interior dels magatzems del TNC · Gabriel Vázquez

Vestíbul · Gabriel Vázquez

Exterior · Gabriel Vázquez

En definitiva, navegar per les interioritats del TNC suposa una experiència única, quasi catàrtica. Aquesta és una forma ben singular i recomenable de viure el teatre i de sentir 25 anys de l’escena teatral catalana a les esquenes; caminant en un contrast únic de rampoines i grans escenaris que relaten, sense paraules, un quart de segle d’història de cultura nacional.

Enguany des del TRESC, t’oferim nombroses i variades propostes que podràs gaudir en aquest meravellós i màgic espai com ‘Üppgivenheat’, ‘Bovary’, 'Trilogia sobre la guitarra' i moltes més, amb un 25% de descompte. Acompanya’ns-hi!

https://www.tresc.cat/cat/g/tnc-2223__3ctptft/