En 'Vasil' trobem una pel·lícula sensible, humana i construïda des de les petites coses, amb gestos més que en paraules. És d’aquelles cintes que entra en la categoria de ‘diferents’, però necessàries, ja que se surten dels cànons comercials habituals per centrar-se a explicar històries que parlen del món i la societat que ens envolta. És el cas també d’altres com Nomadland, o la tan reconeguda i guardonada Alcarràs.

Té molt d’especial aquesta història i compleix el prototip d’Òpera Prima. Perquè com moltes altres d’aquesta condició, sorgeix fruit d’una inquietud de l’autor, en aquest cas de la directora Avelina Prat, qui va aprofitar una experiència que va viure en primera persona, per relatar la història i afegir-li un segell personal. Fet que la dota d’una gran versemblança. El seu pare, tal com fa l’Alfredo a la pel·lícula, va acollir un immigrant búlgar a casa seva durant uns mesos. A partir d’aquí, Avelina, esculpeix tot un relat que va molt més enllà de narrar un simple gest altruista com és el d’acollir una persona desconeguda a casa teva.

A priori pot semblar aquest el plat fort del metratge, però res més allunyat de la realitat, la seva raó de ser és més profunda i està carregada de matisos que es van descobrint a mesura que els dos protagonistes van convivint. Es tracta més aviat d’una faula sobre el vincle i els conflictes paterno-filials. D’una història sobre com un pare misantrop i rondinaire, instal·lat còmodament en la seva solitària i monòtona vida, es retroba amb la resta, a través d’un altre home sol i que és el físic reflex del seu contrast. De fet, l’espectador coneix abans els sentiments i la personalitat del Vasil, per la càmera i la filla, que no pas per l’interès de l’home.

L’actitud de l’home búlgar és digne d’admirar, ja que lluny de rondinar o fer-se la víctima aprofitant-se de la seva situació afronta la vida amb un optimisme que contagia- sense tenir-ne motius- com la pròpia pel·lícula, que sense explicar gran cosa, desprèn un gran realisme. Es generós, agraït, bondadós, culte, interessant i desprèn tots els mitjans possibles que té al seu abast per capgirar la seva realitat i buscar feina. Una persona que deixa imprompta per allà on passa i que té qualitats amagades com el 'Bridge', els escacs o el clarinet, atributs que el fan entrar en ambients on gaudeix i destaca, però que li mostren la cara no tan bonica de la societat.

Els dos homes, tant l’Alfredo com el Vasil són dues persones altament instruïdes i educades als quals un sofà llit els ha acostat a una improbable relació. Un sofà i una casa que són testimonis d’estils de vida i filosofies molt divergents. Dos personatges rodons, però fascinants i que en cap cas resulten pesats. Un és vitalitat pura, Vasil, i l’altre, Alfredo, monotonia, immobilisme i soledat.                                           

A aquest últim, sembla que el món d’ara li queda una mica fora d’òrbita: segueix escrivint i comunicant-se per correspondència, llegeix el diari de paper, no surt quasi de casa i no suporta la impuntualitat. La seva és una vida ermitana.

És la història d’una amistat cuinada a foc lent, on un dels subjectes posa més de la seva part per conèixer sobre qui té davant, que l’altre, de caràcter més reservat, solitari i fred, que es troba còmode d’aquesta manera i que la presència d’aquest home búlgar, tot i marcar-lo, no li trastoca massa la seva rutina de sempre.

Una cinta que no s’oblida que és una comèdia i que com a tal, ens regala alguns diàlegs molt enginyosos i moments que són veritablement còmics, sobretot, aquells en què interactua la parella interpretativa. Escenes carregades de doble sentit, ironia i subtextos que desprenen grans dosis de somriures.

En definitiva, una pel·lícula amena, on no passen coses extraordinàries, però dotada d’una gran humanitat i optimisme que convida a l’espectador a reflexionar sobre les relacions humanes i sobre els prejudicis envers la resta de persones. Una cinta de gran bellesa i dotada de gran ritme i sensibilitat, sense estridències innecessàries i que toca el cor per com està feta i la història que explica.