Esteu presentant el darrer treball: Un pas i neu i un pas. Amb una frase, com descriuries els vostres treballs?
El primer era la nostra carta de presentació, amb el segon vam poder dir “mireu: allò que fèiem, encara ho sabem portar més enllà” i el tercer ha significat les ganes d’evolucionar encara més i explorar altres terrenys. Els dos primer estaven plens d’històries i personatges i en l’últim hi ha sobretot reflexions, paisatges…
Heu actuat per tota Catalunya. Quines diferències trobeu entre actuar a Barcelona ciutat i a la resta del territori?
A Barcelona sembla que la gent viu els concerts com un fet habitual i espera que quan hi actuïs facis alguna cosa especial pel fet que sigui a la capital (de fet, és costum presentar o acomiadar disc allà o fer-hi algun altre tipus de concert especial). A comarques, en canvi, els concerts sempre es viuen com a fets més excepcionals, sense necessitat de que hi hagi cap cosa “extra”, i el públic agraeix que t’hagis apropat al seu poble o la seva ciutat per actuar. Això podria ser una petita diferència, però el cert és que a tot arreu ens acostumem a sentir igual de ben rebuts!
La teva mare és francesa. Més enllà d’aquesta relació familiar, què més t’uneix amb França?
A França és on vaig anar a estudiar Educació Musical i, estant allà vaig descobrir la cançó francesa i vaig poder endinsar-me dins aquest món en un conservatori on rebia cursos per saber escriure textos, posar-los música, interpretar les cançons, etc. I amb tot plegat, França també ha acabat sent un lloc on tinc molts amics i on també m’encanta anar de viatge.
El proper 12 de juny actueu a l’Auditori de Girona. Serà l’últim concert del disc a comarques gironines. Què hi trobarem d’especial?
El concert del 12 de juny a Girona serà la penúltima ocasió de veure el nostre espectacle actual, ja que després donarem la gira per finalitzada. L’espectacle del nostre 3r disc, Un pas i neu i un pas, segueix una estructura bastant tancada, com si es tractés d’una obra de teatre. Per a construir aquest espectacle ens vam posar en mans d’uns directors escènics, el Pako Merino i el Diego Lorca de “Titzina Teatro”, que ens van ajudar a trobar els recursos teatrals que hi utilitzem - il•luminació, diferents maneres d’utilitzar l’espai, una interpretació molt acurada de cada cançó-, aconseguint així un espectacle on, sense necessitat d’utilitzar la paraula, es crea tot un univers poètic.
És poc habitual que un mateix grup canti en català i francès. Vosaltres ho feu des dels inicis. Com va sorgir aquesta combinació?
Nosaltres vam començar cantant versions de cançó francesa l’any 2005 com a “L’ombre de ton chien”. Després de tres anys versionant cançons en francès ens vam voler posar a treballar amb temes propis i aleshores vam decidir fer servir les meves cançons i afegir “Anna Roig” al nom del grup. Quan vam haver de triar el repertori, com que jo feia cançons tant en una llengua com en l’altra, vam tenir el dubte de si tirar cap un cantó o cap un altre, però finalment vam pensar que, si en una persona podia ser normal el bilingüisme, en un projecte musical també ho podia ser, i vam decidir que el grup tindria cançons en català i en francès.
Et consideres més compositora de cançons que de lletres? Més actriu que cantant?
Jo sempre començo les cançons per la lletra, per tant, per mi la lletra no és una cosa que vagi a part, sinó la base per a després posar-hi una melodia i que acabi sent una cançó.
Pel que fa a actriu o cantant…Tot i que em dedico a cantar, em costa etiquetar-me com a cantant, ja que no em considero una professional de la veu, però tampoc sóc actriu estrictament parlant… Podríem dir que sóc autora, compositora i intèrpret de cançons.
Desprens felicitat allà on vas. Com mantens aquest positivisme constant?
Els concerts són moments molt feliços per a mi. Estan plens de vivències personals transformades en cançons i aquell moment és el de compartir-les, d’expressar-me i veure cares receptives al davant. Això és genial i per això se’m deu percebre com una persona molt positiva! Això però, no vol dir que mantingui el positivisme constant, us puc assegurar que sóc humana i que no sempre ho veig tot tan positiu! Però això sí, als concerts es produeix una cosa ben màgica en què sembla que el món s’atura i tot va bé.
Recomana’ns una pel•lícula, una obra de teatre i una cançó.
Pel•lícula: As I Open my Eyes (Leyla Bouzid)
Aquesta pel•lícula la vaig veure al darrer Festival Rec de Tarragona. Em va encantar! És una història que em va tocar personalment perquè parla d’una noia que canta en un grup de rock reivindicatiu a Tunísia i les dificultats que té per a poder cantar lliurement.
Cançó: Esbrina (Adrià Puntí)
M’agrada molt aquesta cançó i, de fet, totes les altres del nou disc de l’Adrià Puntí “La clau de girar el taller”. El disc és delicat i potent a la vegada, per la força i musicalitat d’unes paraules i unes melodies deliciosament combinades.
Obra de teatre: Distancia siete minutos (Titzina Teatro)
Us recomano l’obra dels directors del nostre espectacle actual, no només perquè són actors i directors que admiro molt, sinó perquè aquesta obra és de les que remouen, fan reflexionar, i en alguns moments també et desperta un somriure (com la vida mateixa). Amb pocs elements escènics, dos actors a l’escenari i tota una història que pot semblar senzilla en un principi però és molt més profunda i propera a qualsevol de nosaltres del que ens pensem.
per
COMPARTEIX