Són moments tristos per a tots aquells que defensem i exercim la llibertat d’expressió. L’atemptat terrorista d’aquest dimecres 7 de gener contra la redacció del setmanari satíric francès Charlie Hebdo, com a represàlia per la publicació de diverses vinyetes sobre Mahoma, ha deixat, de moment, una dotzena de morts i una vintena de ferits en ple cor de París. 

Els terribles fets han sacsejat la capital francesa, però també les societats democràtiques en general, i el sector periodístic i cultural en particular.

Dret fonamental inclòs a la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 i en les constitucions dels sistemes democràtics, de la llibertat d’expressió se’n deriva la llibertat d’impremta, més coneguda com a llibertat de premsa.

Un dret que ens fa lliures i ens permet ser ciutadans actius capaços de pensar i decidir per nosaltres mateixos; en altres paraules, la informació ens permet entendre la realitat que ens envolta, actuar en conseqüència i, si cal, modificar-la.

En aquest camp hem d’incloure el gènere satíric (ja sigui literari, gràfic o escènic), una manera d’apropar-se a realitats crítiques, dures o censurables, sempre segons l’autor, amb un saludable sentit crític i un, sovint, necessari sentit de l’humor. Un tret, aquest últim, que, no ho oblidem, és un símptoma inequívoc d’intel·ligència.   

A Catalunya en sabem força d’això: des dels poetes medievals com Francesc Eiximenis, Bernat Metge o Joanot Martorell; passant pel primer diari humorístic nascut durant La Renaixença, Un tros de paper; les publicacions de la I i II República (La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, El be negre); o la prolífica activitat en aquest terreny registrada durant el franquisme, amb capçaleres com El Correo Catalán i Tele Exprés, i autors com Tísner, Cesc o Perich. Per no parlar del mític i popular setmanari El Jueves.

Aquesta tendència que s’ha ramificat al teatre i a la televisió, amb obres com la recent “La família irreal” o “Polònia”, adaptació musical del famós programa de sàtira política de Televisió de Catalunya. I és que riure d’un mateix (i dels nostres polítics, el nostre país i la nostra cultura) és saludable i sinònim de maduresa. Sumin aquí programes com “Herois quotidians”, “Persones humanes” o el radiofònic “La competència”.  

Malgrat minvar en quantitat per la suposada millora del context social, el gènere satíric ha ressorgit lleugerament amb la crisi econòmica, com és el cas de la revista Mongòlia.

Per tot plegat, des del TR3SC creiem que la sàtira i l’humor en la cultura i els mitjans de comunicació hauria de ser més present i incisiu que mai. Perquè creiem que la historia d’un país i d’una civilització és, també, la història del seu bon o mal humor. I perquè la realitat obliga.

Des d’aquí volem expressar el nostre suport als familiars i amics dels afectats i a tot l’equip que fa possible el setmanari Charlie Hebdo. També a tots aquells professionals, dibuixants, il·lustradors, periodistes, actors i guionistes que, malgrat tot, fan possible que ens apropem a les realitats més difícils, sigui la pròpia o les alienes, amb un punt de vista diferent i, en el millor dels casos, amb un somriure. 

Són moments tristos, però la llibertat d’expressió segueix i seguirà tant o més forta que ahir.

Club TR3SC #JeSuisCharlie