Sempre que em pregunten quina de les meves novel·les m’agrada més somric amb la mateixa condescendència que ho fa qualsevol pare o mare quan li demanen quin fill estima més. Agradar-me m’agraden totes però, com en el cas dels fills, d’algunes n’estic més orgullós que d’altres. En el cas del teatre ho tinc molt clar: l’obra que estimo més i, per tant, n’estic més orgullós, és Ricard de 3r. El seu procés de creació ha estat un dels més profunds, interessants i enriquidors en els que he participat mai. I gran part de responsabilitat la tenen la professionalitat i la complicitat de la Montse Rodríguez i en Quim Àvila. No sabeu com els arribo a estimar.
 

Però comencem pel principi. Un dia de 2010 el meu amic Stefano Panzeri, excel·lent actor amb qui he treballat en dos interessants muntatges trilingües, em va llençar un curiós suggeriment dramatúrgic: unir la història del Rei Ricard III de Shakespeare amb les matances escolars tipus Columbine. Des de fa uns anys, i aprofitant que sóc un autor viu, m’agrada escriure les peces de teatre a “l’escena” aprofitant els suggeriments de directors i actors. El teatre és un art “viu”, que evoluciona a cada funció, i trobo interessant que s’hagi escrit de forma orgànica i no en la solitud d’un escriptori, davant d’un ordinador (procés que, per cert, ja utilitzo amb les novel·les). De seguida vaig buscar la complicitat de la Montse, amb qui havia treballat en un parell de muntatges i la nostra sòlida amistat de més d’una dècada fa que amb només una mirada sapiguem què estem pensant. Després d’un temps divagant vam abandonar el projecte, que va restar als llimbs dels projectes en standby, fins que una afortunada tarda d’hivern en Quim em va proposar quedar per fer un cafè.

Havíem estat a punt de coincidir en un projecte que liderava l’Àgata Casanovas (autora de les magnífiques fotos de l’obra) però el rodatge d’una pel·lícula va impedir-li participar-hi. Moltes vegades he rememorat amb ell aquella tarda, quan li vaig explicar el projecte i de sobte, emocionat, va voler saber-ne més, i conèixer a la Montse, i llegir-se el material de documentació, i... Vam començar a trobar-nos, a parlar-ne, a improvisar, a investigar en un procés meravellós ple de màgia, sense pressa (cosa estranya en el teatre actual). Deu mesos de creació, fent el que ens venia de gust, passant per molts llocs que no apareixen a l’obra però que han estat necessaris per construir els fonaments d’aquesta apassionant història que ara, tristament, ha pres un protagonisme que mai ens hauria agradat que tingués. 

 

 

Ricard de 3r és la història d’un adolescent qualsevol, que podria ser el teu fill, el teu nét, el teu nebot, el teu alumne, el teu company de classe, el fill d’uns amics, el fill dels veïns, el germà de la teva millor amiga... En Ricard té les mateixes alegries, il·lusions, aspiracions, afeccions, problemes, complexes i preocupacions que els altres nois de la seva edat. Ni més ni menys. Un dia, l’atzar, o més aviat una premonició (requisit quasi imprescindible en les bones obres de Shakespeare), cau a les seves mans un exemplar brut i vell de El Rei Ricard III.  En Ricard el llegeix d’una tirada. Un adolescent que llegeix no ens hauria de semblar tan estrany. I s’obsessiona pel duc de Gloucester, amb qui troba un curiós paral·lelisme, i la manera de gestionar tot allò que converteix la seva vida en miserable, trista i insignificant. I, com a l’obra de Shakespeare, el nostre Ricard finalment també es converteix en Rei.

Va passar quan ja havíem acabat les funcions a la Sala Beckett, on durant set caps de setmana vam ocupar la sala d’assaig per convertir-la en el garatge on en Ricard perd la majoria de les seves fosques hores. Ja havíem passat per La Mostra d’Igualada, on el públic adolescent va quedar captivat per aquesta història de conflictes adolescents. Aquell matí en Quim i jo, acompanyats per en Xavier Biel, ens dirigíem al magatzem de Focus per buscar material que ens pogués anar bé per instal·lar-nos a La Villarroel. Ens va trucar la Tània Brenlle, la seva directora artística, i ens va dir que allò que alguns havien criticat de l’obra, que era massa Yanki, acabava de succeir en un institut de Barcelona. A la Sagrera. Al costat de casa nostra. Molts amics i coneguts es van posar en contacte amb nosaltres per dir-nos que no podien parar de pensar en l’obra i que, sobretot, ara més que mai, espectacles com el nostre, que parlin de temes delicats que normalment obviem, girant el cap a un altre costat, són més necessaris que mai.

Ara ens instal·lem a l’Off de La Villarroel amb el cor més petit que mai però amb moltes ganes que el nostre Ricard serveixi, a part de per fer-vos passar una molt bona estona de teatre, per reflexionar sobre qui són i què volen els nostres adolescents; ni que sigui una mica, l’estona justa que tardeu des de que sortiu del teatre fins que arribeu a casa vostra.

Gerard Guix, escriptor i dramaturg de l'obra
A twitter: @GGuix  

7 úniques funcions del 12 al 28 de maig. Dies 12, 13, 20 i 21 de maig entrades amb avantatge TR3SC aquí