El passat dijous 31 de març alguns socis del TR3SC vau poder assistir abans que ningú a la preestrena de la nova i esperada pel·lícula Pedro Almodóvar. Alguns de vosaltres ens heu fet arribar les vostres crítiques, que recollim en aquest article. Sembla que el director manxec més colorista i femení torna a les pantalles per a no deixar a ningú indiferent.
Ha tornat l’autèntic Almodóvar
Després d’algun experiment com va ser La piel que habito o de comèdies a l’estil esbojarrat de Pedro Almodóvar (Los amantes pasajeros), sembla que ha tornat aquell narrador d’històries que aprofundeix en els personatges i explica les seves pors, les seves misèries. Amb una habilitat natural per burxar en la psique femenina, Almodóvar ens torna a presentar uns personatges punyents, amb els seus punts de llums però sobretot de foscor.
La Julieta del títol és una dona que ha sobreviscut als anys, tot i tenir un pes al cor que no la deixava respirar, que ha influït en tot i en tothom amb qui ha tingut relació al llarg de la seva vida. I això se’ns explica de manera pausada i acurada. Però tot i que el guió està molt ben elaborat, sense Emma Suárez i Adriana Ugarte com a Julietes no hi hauria pel·lícula. Ben retrobada Suárez i la seva mirada que ho explica tot. Ugarte sorprèn a cada paper que executa. I no oblidem a Daniel Grao, que amb el seu Xoan ens enamora a cada paraula.
Per Sílvia Moreno, sòcia 109505
Julieta (Pedro Almodóvar, 2016)
A mesura que Pedro Almodóvar va anar madurant com a autor, el seu cine es va anar tornant cada vegada més tècnic i cerebral, perdent la frescor i l’espontaneïtat que caracteritzava aquella primera època. Potser per això va intentar amb la seva anterior obra, Los amantes pasajeros, retornar a l’humor ‘petardo’ i proper que havia abandonat en les dues últimes dècades. Però l’intent va ser fallit, més que res perquè els vuitanta fa molt que van quedar enrere i el seu humor i les situacions que narrava semblaven directament d’una altra època, deixant clar que la seva filmografia necessitava un altre canvi de rumb. I així arribem al moment actual, amb el realitzador retornant a aquests melodrames protagonitzats per dones que s’han convertit en la seva marca personal i pràcticament en un gènere en si mateix, el drama almodovarià.
Aquí ens trobem amb una història de secrets, d’emocions enterrades, de personatges distants i freds que no parlen dels seus sentiments ni del que els passa i que el director decideix mostrar amb la mateixa fredor amb la que viuen, en una decisió coherent amb la trama però que impedeix que l’espectador empatitzi ni amb el drama que està veient ni amb els seus protagonistes. Una opció arriscada però que entronca perfectament amb la més recent obra del manxec (si obviem el punt i apart que per fortuna ha significat en la seva filmografia la seva comèdia “d’alta volada”), desaforats melodrames fets més amb el cervell que amb el cor, perfectes tècnicament i excessivament teatrals que no aconsegueixen apassionar per molt joc cromàtic i excel·lent repartiment tinguin.
Una llàstima perquè un relat com aquest hauria guanyat molt amb una mica més de calidesa humana.
Per Sergio Herrada, soci 027237
Julieta: tot un 10
Vaig anar a veure la pel·lícula amb la meva mare i a ambdues ens va ENCANTAR.
El que més ens va agradar va ser el tractament dels colors -molt vius- i els plans.
És una pel·lícula que no es fa gens lenta però tampoc va molt de pressa, té molt bon ritme. En sí, la història no sembla tenir massa dificultat; relata la vida d'una dona. Però té algun gir inesperat que satisfà a l'espectador que creu que sap per on aniran els trets. També crec que un dels missatges era el d'intentar no tenir prejudicis sobre les coses, intentar tenir els fronts bastant oberts, perquè després la vida et pot posar a la mateixa situació i pots adonar-te que has perdut moments i persones per no haver estat comprensiu. Moltíssimes gràcies al TRESC, l'experiència va ser molt bona; tant la pel·lícula, com el cinema i l'hora. TOT UN 10!
Per Carme Elisabet, sòcia 126616
COMPARTEIX