Imma Monsó (Lleida, 1959) acaba de publicar el thriller L'aniversari després d'anys de silenci literari. En la següent entrevista, l'autora de La dona veloç, ens comenta la seva relació amb la literatura, els seus referents, la promoció d'un llibre i comparteix les seves recomanacions culturals amb tots nosaltres.
Vas néixer a Lleida. Hi tornes sovint? En què t’ha marcat haver-hi nascut?
En tot. Hi torno sovint.
Què és per a tu la literatura? Ha anat evolucionant el teu concepte de literatura?
Un bon relat suposa la possibilitat de viure altres vides, llegir és l'altra cara d'escriure, el gran viatge, i en això no ha canviat res: això és el que fa la literatura insubstituïble.
Eres amiga de Jesús Moncada. Com us vau conèixer?
Ens trobàvem en actes diversos, i m'explicava coses de Mequinensa, poble on vaig viure els cinc primers anys de vida, abans de viure a Lleida.
Quins són els teus referents literaris?
Heterogenis, molt heterogenis.
Què en penses de la literatura catalana actual?
Bé. Tinc els meus preferits, autors amb qui m'uneix una afinitat especial, Sergi Pàmies, Vicenç Pagès, Ponç Puigdevall... Com li passa a qualsevol. Cadascun a la seva manera, els trobo impecables, per moltes raons.
Què és allò que et fa més mandra de la promoció d’un llibre?
Tot. Que em faci mandra, no obstant, no vol dir que després no m'ho passi bé.
Com has compaginat la teva feina a l’ensenyament i la feina d’escriptora?
He deixat l'ensenyament. De tota manera, podria compaginar l'escriptura amb qualsevol feina, perquè escric de 5 a 10 del matí i cada vegada és més acusada la necessitat d'escriure en aquest horari i en cap altre.
Cada escriptor és un món i treballa de manera diferent. Com és el teu procés d’escriptura?
Com acabo de dir, molt matiner. I al llit, sempre al llit.
Podries recomanar-nos un llibre, una obra de teatre i una pel•lícula que t’hagin agradat?
Un llibre: Dos dels autors que he comentat, en Puigdevall i en Pàmies treuen llibre per Sant Jordi: altament recomanables i ben diferents l'un de l'altre.
Obra de teatre: Tinc ganes de veure “L'art de la Comèdia”, però no ho he fet encara. El que sí que vaig fer és anar amb la mare, que té Alzheimer, a veure “Esperança Dinamita”, la història d'una cupletista de la Garrotxa que ha dut a escena Le Croupier. Encantadora.
Pel·lícula: La Joventut, de Paolo Sorrentino.
per
TRESC
COMPARTEIX