El dimarts passat es va presentar “Un Matrimoni de Boston”, una obra escrita pel dramaturg estatunidenc David Mamet i dirigida per Josep Maria Mestres, a una roda de premsa a La Villarroel, on s’estrenarà l’obra el 12 d’octubre. La peça, que a casa nostra es va estrenar originalment el 2005 al Teatre Lliure amb una calorosa acollida del públic, torna gairebé vint anys després per descobrir aquesta història a una nova generació d’espectadors i espectadores i retrobar als que la van veure anys enrere. 

‘Matrimoni de Boston’ és una expressió que es feia servir el segle XIV als Estats Units per designar una parella de dones que viuen juntes sense el suport masculí, i que sovint es feia servir en un to sorneguer i despectiu per referir-se a les dones lesbianes. Mamet va recuperar aquest eufemisme per donar títol a la seva obra, que ens mostra una parella de dones de l’època victoriana amb una relació amorosa molt intensa i passional, però també tumultuosa, que s’està a punt de trencar.

Mestres la descriu com una obra lluminosa, un regal escrit per Mamet per a les seves actrius preferides. És bonic, perquè aquesta és la mateixa sensació que es respira a la roda de premsa: la complicitat, l’estima i l’admiració entre les actrius i el director és aquella que es tenen vells amics que han passat per una vivència extraordinària junts. I és que ara Marta Marco interpreta el paper que Emma Vilarasau interpretava fa dinou anys, i l’Emma interpreta el paper que era de l’Anna Lizaran. El record de l’Anna, que ens va deixar el 2013, omple la sala i la fa sentir present. El retorn de l’obra és un homenatge al passat, a ella, a l’equip que hi va treballar en aquell moment, a la història d’amor d’aquestes dues dones, i a totes aquelles persones que van gaudir-ne temps enrere al Teatre Lliure. Entre elles, hi ha l’actriu Emma Arquillué, que la va anar a veure quan tenia deu anyets, i que ara s’incorpora a la colla fent el paper que era de la Marta, el de la minyona de la casa. Es tracta d’un homenatge que no vol caure en la nostàlgia, sinó que és una forma de mantenir viva aquesta obra tan contemporània. Com va dir Salvador Sunyer, el director del festival Temporada Alta, el teatre es mor si ningú el recorda, i aquest teatre és “un fil que acompanya la vida, que s’ha mantingut viu al llarg dels anys a la memòria d’un país i dels seus espectadors.”

La interpretació que Mestres fa de la història, o almenys la que intenta transmetre al públic, és una que, d’entre moltes altres, parla de tres coses: amor, sexe i poder. L’Emma Vilarasau matisa que l’obra funciona i emociona perquè les protagonistes són dues dones: “a banda d’una disputa enginyosa, divertida i manipuladora, el que hi ha també a sota de tot això és molt d’amor. Aquestes dues dones arriben a una conclusió que seria difícil en una parella heterosexual.” Amb aquestes dinàmiques, un “matrimoni” format per una parella de dones progressistes a una època retrògrada i masclista, i un diàleg que recorda a Oscar Wilde -però que contrasta amb veure-les parlar amb una desinhibició sexual i de desig absoluta- dona peu a moments hilarants. Tot i això, dintre de la comèdia victoriana també sorgeixen moments crítics amb les relacions amoroses de parella i els vincles humans que conviden a la reflexió. 

“Un Matrimoni de Boston” és una obra que prové d’un text tan bo que s’actualitza sol, amb un significat que s’ha revalorat més enllà de les intencions amb les quals Mamet l’havia escrita. Ara, l’obra ressona de manera diferent al públic, que ha viscut una nova onada de feminisme i de moviment LGTBIQ+ des que es va escriure. Una comèdia dramàtica atemporal que ha cobrat vida per si mateixa i que torna vint anys després amb la mateixa essència, però amb molts canvis. 

Una obra que ha causat tanta expectació entre el públic que ha trencat el record de prevenda d’entrades a La Villarroel. Si encara no tens la teva, afanya’t! La pots comprar amb un 20% de descompte a través de la web del TRESC.