En un cinema atrotinat de Massachussets on encara fan funcionar un projector de 35mm, hi treballen en Sam, la Rose i l’Avery.  El Sam (David Marcé), el veterà, es troba estancat laboralment i personalment; la Rose (Sara Diego) s’ha creat una cuirassa per no patir i l'Avery (Ton Vieira), el més jove, ha tirat la tovallola massa aviat. En una època de ràpid consum, d’obres de curta durada i efectes audiovisuals espectaculars, el Teatre Lliure de Gràcia aposta amb El Cine per a una obra de llarga duració, que transcorre més en els silencis que en les paraules i amb les relacions humanes al centre.

‘Hem perdut la cura per les coses i l’artesania, la tecnologia ens devora de mica en mica, hi ha una nostàlgia per un món amorós amb les persones que ara només és un record. Un món on sempre podem fugir i somiar.’ Deia Marilia Samper, la directora de l’obra, que treballa a la universitat i diàriament veu aquest desencís i desmotivació en els seus alumnes. ‘Sobrevivim més que vivim, és difícil estar content’ afirma. Però el cinema és el lloc on podem escapar-nos a buscar consol, així ho és almenys pels protagonistes. 

El text de la dramaturga estatunidenca Annie Baker, pel que va guanyar el Pulitzer l’any 2014, assoleix una categoria quasi balsàmica. Una obra mestra de 3 hores sense pràcticament estímuls immediats, 3 hores de contemplació i introspecció. I tot i que aparentment no passin moltes coses, en passen moltes: són lluites internes, guerres silencioses i fantasmes del passat, del present i del futur. L’obra arriba a un nivell Txekhovià, en el qual els silencis es converteixen en crits muts i les claus del text s’amaguen en el què hi ha darrere les paraules. I igual que les obres de Txèkhov, dins de la tristesa el text no deixa de tenir un punt de vitalitat, i és que en les lluites i tragèdies sempre s’amaga un mig somriure a mitges llàgrimes.  

Per l’escenografia de l’obra, a càrrec de Sebastià Brosa, s’ha creat una rèplica del pati de butaques d’un cinema. Per fer-ho han comptat amb les antigues butaques del Cinema Texas, i les parets de ‘Les Amistats Perilloses’ (una producció del mateix Teatre Lliure).

‘El Cine’ parla d’una generació, de vides aparentment invisibles que de cop pugen a l’escenari. Els seus problemes, tot allò que els crema per dins, al final, és el que ens acompanya a tots. I és que ‘El cine’ no és una obra de reivindicació política, sinó una obra de reivindicació humana. 

Teniu temps fins al 17 de desembre per descobrir ( per només 10€!) què amaguen els treballadors d’aquest cinema atrotinat.