Emma Arquillué ens endinsa al deliri de 'George Kaplan', des del Tantarantana

3 D’ABRIL DEL 2023 per Gabriel Vázquez

Tenir l’oportunitat d’entrevistar als protagonistes d’un espectacle en el mateix espai escènic on s’exhibeix l’obra en qüestió és un luxe i una sensació màgica, indescriptible i immillorable. Endinsar-te a l’hàbitat de l’actor, fa que aquest se senti més còmode i que puguis posar cara i ulls al seu univers creatiu.

El passat divendres 24 de març, des del TRESC vam poder conversar amb l’Emma Arquillué, actriu principal, productora i cofundadora de la companyia ‘La Bella Otero’, que ara es troba immersa en la representació del nou espectacle de la companyia, ‘George Kaplan’. Una obra que se surt de tots els cànons imaginables i que no veu massa del text original de Frèderic Sontag, amb una escenografia impactant i moments delirants. Una obra que pretén obrir-li els ulls a l’espectador sobre el món que l’envolta mentre és alienat.

L’univers imaginatiu i l’amor pel teatre que transmet i sent l’Emma fa presagiar que arribarà molt lluny…

Què li va cridar l’atenció al Pablo Macho Otero (director) d’aquesta obra?, Per què aquesta?, Hi ha algun motiu específic?

Primer de tot, cal dir que quan en Pablo li va explicar al Sontag (l’autor de l’obra) el que tenia entre mans i el que volia fer, al Frederic li va encantar. S’ha de tenir en compte que és una obra que s’ha exhibit per tot el món i sempre s’ha representat a l’ús, és a dir, respectant sempre el llibre original i fent una reproducció exacta del que allí es parlava. Nosaltres, en canvi, el que hem fet és crear una ‘anada d’olla’, que no té pràcticament res a veure amb l’original, hem fet una ‘creació nova’. Ja dic que a l’autor, la idea li va encantar i no tenim la sensació que estiguem traint el text. Vam tenir carta blanca per fer les aportacions que volguéssim, ja que s’ha representat molts cops i el mateix autor ens va encoratjar a investigar sobre el tema.

Li heu passat imatges a l’autor per tal que es pogués fer una mínima idea de com és l’obra que ja està representant-se?

Tant de bo! Sempre hem dit que aquest és un producte maleït (riures), ja que hem patit tota mena d’imprevistos. De fet, estava previst que s’estrenés la setmana passada (la setmana del 13 de març). Primer, un dels actors va agafar la grip, un altre que va tenir una defunció familiar just el dia abans del muntatge i es va trencar un peu, una altra persona de l’equip va agafar una depressió també uns dies abans. Han passat un munt de coses i això ens ha fet anar molt al límit i encara així hem pogut representar-la. Però ho teníem tot en contra. També és veritat que pel limitat pressupost que teníem hem volgut ser força ambiciosos i a més, era el primer cop que fèiem un espectacle on el text no era del Pablo (abans havien fet “Loco Amoris ” i “Enterrando a Dodot”) que és el dramaturg de la companyia. Ens venia de gust agafar un text extern i provar. Al cap i a la fi, portem 10 anys anant al teatre i ens hem nodrit molt d’aquí i d’allà i, el més bo d’aquest text és que et permet jugar molt, en aquest sentit era perfecte. Per això vam dir “que se'ns en vagi la pinça!".

Un dels elements que més copsa en veure l'obra és l'escenografia.

Bé, la companyia som els tres (l’Emma, la Yaiza i el Pablo), jo estic més en temes logístics i de números, i el Pablo i la Yaiza sí que formen un tàndem increïble, s'entenen molt bé. Poden estar tres hores discutint i pensant l’escenografia i es van retroalimentant. Jo en aquests casos estic més al darrere, però la majoria de cops si aporto una idea, de seguida els sembla perfecte. Vam pensar també a jugar amb el vermell i el negre, que al final caigués la bandera aquesta gegant (el teló), que s’obrissin els talons al primer acte… La creació de la idea de tot, la veritat és que ha estat bastant dels tres. A més, se’ns acudeixen les coses a mesura que anem assajant. Jo estic molt contenta amb el resultat final.

Respecte a la plataforma giratòria i el material escenogràfic, heu aconseguit una producció plena de detalls amb pocs elements...

En aquest aspecte podem dir que hem tingut molta sort, perquè com ja he dit abans, comptàvem amb molt pocs diners i la majoria de coses ens les han deixat i molta gent ens ha ajudat. La plataforma giratòria que copa quasi tot l’escenari és aportació de l’Ajuntament de Terrassa, per exemple, els telons també ens els han deixat… Amb un pressupost molt limitat hem aconseguit que sembli molt més del que és.

El resultat és un acabat molt professional...

Com dic teníem un pressupost molt exigu i sent un equip gran a més: som cinc actors, però també hi ha l'escenògrafa (Yaiza Ares), la gent de so, l’equip de llums amb el seu respectiu ajudant. Som unes 13 persones i totes hem cobrat, això sí. Amb el Pablo teníem molt clar que no volíem que la gent treballés per nosaltres sense cobrar, això segur. Estem en el camí de professionalitzar-nos. I ha estat una despesa important, només pagant a l’equip ja se'ns n’ha anat molt pressupost, però al final la implicació i motivació de l’equip ha ajudat molt.

Veníeu de fer 'Loco Amoris' i 'Enterrando a Dodot', produccions de la vostra companyia. Quina és la tendència de la companyia? Consideres que teniu un estil concret?

“Enterrando a Dodot” es podria dir que ja va ser la primera ‘tirada a la piscina’ que vam fer. I ambdues són amb text del Pablo. Ell va viure a França quan era petit i s’ha nodrit de tot això. A França tenen aquesta cosa molt racional i molt intel·lectual, de donar-li pes a tot i que sigui quelcom molt personal i defugen de la “comedieta fàcil”. Té uns codis molt marcats. George Kaplan és una comèdia, però al final també estàs aprofitant per introduir temes polítics, reflexions socials, antropològiques… I totes aquestes qüestions al Pablo li interessen moltíssim. Fa deu anys que aquest text ja el va impressionar molt i la gent en acabar la funció ja li diu que és molt seu el text, que hi identifiquen el seu toc i que és molt el seu estil d’escriptura i realment ell sempre diu que no té res a veure amb ell. Ja a les altres obres també jugava molt amb els jocs de paraules, enigmes, equívocs… per encoratjar l’espectador a reflexionar sobre temes de fons i els missatges ocults que s'amaguen en les seves obres.

Voleu experimentar i anar testejant...

Exacte. Suposo també que és perquè tenim ganes de provar-ho tot. Ara per exemple el Pablo està escrivint una obra que és una epopeia en vers, quan venim de ‘Loco Amoris’, que és una autoficció que parla de nosaltres (el Pablo i l’Emma). No tenen res a veure entre elles. Ja dic, tenim ganes de provar. Però volem que ens coneguin com a companyia de creació i que la gent estigui expectant cada espectacle i que diguin ”a veure què ens fan ara, a veure amb què ens sorprenen”.

Per a la gent que no conegui la companyia, com la definiries, què li diries que és?

Jo diria que som una escenògrafa, un actor, director i autor, i una actriu i productora que estan molt motivats i que tenen moltes ganes de treballar i de fer teatre, però sobretot que no saben quin teatre volen fer, tenen ganes de provar coses, d’experimentar i d’anar descobrint. Crec que no tenim una línia gaire clara. Perquè si analitzes els tres espectacles que hem fet, veus que no tenen massa a veure entre ells, potser si t’hi pares a pensar sí que trobes alguna temàtica similar, alguna semblança sí que pots trobar, però d'entrada no tenen res a veure els uns amb els altres. I això és un fet per estar orgullós perquè demostra que tenim ganes d’anar provant, veient quin tipus de teatre ens funciona millor. Això sí, sempre apostem per un teatre de text, textual i sobretot basat en la paraula i en l’estètica. En aquest sentit, la Yaiza (escenògrafa) és arquitecte i sempre pensa molt en els espais i en com el teatre es pot adaptar a l'attrezzo i als decorats.

La idea de fer aquesta companyia és que nosaltres i sobre tot jo, som molt hiperactius i no em veig estant a casa al sofà esperant que em truquin, volíem fer coses. Òbviament, ho combinem amb altres feines si sorgeixen i ho entenem perfectament, però mentrestant, no volíem estar aturats.

La ciutat us està acollint bé com a companyia emergent? Quina ha estat la rebuda en general?

Doncs prou bé. És difícil. A vegades tens la sort que en un primer espectacle ja estàs en un escenari com la Beckett o al Temporada Alta i després hi ha companyies com suposo que la nostra i que suposo que és perquè no tenim una línia marcada del tipus de teatre que volem fer, perquè com deia, a nosaltres el que ens interessa és el fet teatral, experimentar… doncs sentim que anem com a pas de formiga. Vam començar a ‘La Gleva’, que és una sala meravellosa, però és de teatre alternatiu, després vam seguir aquí al Tanta i vam tenir la gran sort que ‘Loco Amoris’ ens la van programar al Temporada Alta, que ens va permetre girar per sud Amèrica. També vam ser seleccionats per la ‘Red de Teatros Alternativos de España i hem pogut girar pel país…

Al principi ho enviàvem tot a tot arreu i no enteníem per què tothom ens deia que no. Fins que ens vam seure a pensar i vam comprendre que no totes les obres encaixen a tots els festivals i teatres. Tenim més ganes que la gent conegui la companyia que no que se’ns emmarqui en un teatre concret.

Per a quin públic creieu que va adreçat exactament aquesta obra?, perquè es pot tenir un target clar, però no sé si vosaltres l’heu fet pensant en algun en concret...

Va sobretot, per gent que tingui ganes de reflexionar. És a dir, si la teva intenció final és entretenir-te amb l’espectacle, segurament aquest no és el que busques. Al final el subtítol t’ho deixa clar: “La comèdia conspiranoica que ha triomfat a tot el món”, que al final és això. L’obra es va enrarint, a mesura que va passant l’espectacle t’adones que tot, que els tres actes estan connectats entre si. Hi ha quelcom que et genera un cert mal rollo, perquè en general l’espectador empatitza directament. Perquè per exemple, jo crec que tots amb la Covid-19, d’una manera o altra ens hem sentit utilitzats i manipulats.

Està bé que obris aquest meló, perquè justament et volíem preguntar per això, perquè ara que acabem de sortir d’una pandèmia, no creiem que sigui casual que surti aquesta obra. Un context on havíem d’acatar tot el que se’ns deia a totes hores i que havíem de fer cas a les autoritats… Anava una mica per aquí?

Sí exacte, ara amb les xarxes socials estem molt aïllats i també era una crida de “compte amb els relats”, que deixem que ens manipulin. Nosaltres sempre busquem que la gent surti del teatre i reflexioni sobre el que acaba de veure, per nosaltres és el sentit que té el teatre, el d’interpel·lar els espectadors. Que també pot ser entreteniment pur i dur i és lícit, però nosaltres no busquem fer aquest tipus de teatre. Nosaltres busquem que el que fem generi una certa reflexió en l’espectador i que puguis venir amb la teva o el teu col·lega, que t’hagis anat a prendre alguna cosa a un bar i que puguis estar allà una hora donant-li voltes al cap i debatent sobre el tema. Una mica el que ens va passar amb ‘Loco’, que veies a la gent discutint sobre les relacions amoroses. I això em sembla brutal.

Entrevista al Teatre Tantarantana.

Els relats, a més, són l’eina per antonomàsia de manipulació, sobretot als grups, a la massa...

Sí. A mi per exemple, una de les parts que més m'agrada de l’espectacle és el final. Quan estem tots amb la cigarreta fumant. Al final ideem tota una estratègia de comunicació i de màrqueting concreta perquè els espectadors ens acabin reclamant el que volem que ens reclamin, està tot pensat. El que estem venint a dir, és que com a societat estem 'atontats', adormits vers tot el que se’ns diu i que no ens qüestionem els missatges que se’ns transmeten, ens limitem a fer cas. I la Covid és un exemple clar d’aquesta situació, “a les nou a casa” i tothom a casa. Amb la pandèmia ja hem acabat d’'aplatanar-nos' del tot. I d’aquí venia la necessitat de fer aquesta obra, de dir ”que ens estan manipulant” i ho sabem i sortim del teatre adonant-nos d’aquesta situació, però no fem res per canviar-la. Amb el Pablo parlem molt d’aquestes coses.

El que l’obra estigui concebuda com un tríptic li requereix un esforç extra a l’espectador i fa que no es pugui distreu-re ni un segon...

Totalment, és molt exigent per l’espectador. La gent surt molt sorpresa. Però som conscients que és una obra densa i al final sí que de vegades hem tingut dubtes sobre l’acceptació i la naturalesa de l’espectacle, però al final pensem “ja està, és la nostra proposta, és la nostra aposta”.

El títol ja va una mica en aquesta direcció, no creus? En el sentit d’englobar un personatge o una idea que exemplifiqui o sigui representativa d’una situació concreta.

Sí. Jo crec que el Frédéric Sonntag pren com a punt de partida, com a referència aquest personatge, el de George Kaplan, que a més, és fictici, per treballar-lo en tres actes diferenciats. Sí que és veritat que hi ha coses de la pel·lícula de Hitchcock, ell agafa aquesta pista, per plantejar escenaris i situacions alternatives i veus a la gent al·lucinant i preguntant-se si allò que estan presenciant és o no real. La mateixa obra està jugant constantment amb la manipulació aquesta que està criticant, és una paradoxa, però amb sentit. Ens agrada molt en general, ja que és una obra que té moltes capes. La pròpia obra manipula l’espectador mentre l’encoratja a qüestionar-se el que està veient, és molt meta teatral. El teatre té un poder transformador que et fa sortir diferent de com has entrat.

Quina és la teva sensació pel que fa al públic, és a dir, tens la sensació que han captat o els ha arribat el missatge que preteníeu comunicar de forma implícita?

A mi m’està passant que a la que començo a explicar-la una mica és com que la gent ho capta i lliga caps, però potser en el primer contacte no capten totes les relacions i els missatges. És un producte exigent, però necessari, ens hem d’acostumar a consumir aquest tipus de teatre. Un dia per exemple vam tenir de públic a un guionista que li va encantar. També hi ha gent òbviament a la qual se li fa llarg, altra a la que ja des del principi s’enganxa. Tenim de tot.

Al tercer acte us quedeu mirant fixament al públic durant uns minuts, aquesta és una proposta de La Bella Otero que va més enllà del text de Frédéric Sonntag. Què us ha portat a interpretar-la d'aquesta manera?

Bé, nosaltres ja ho teníem claríssim que ho volíem fer d’aquesta manera, la fórmula dels subtítols era perfecte. A més, de sobte apareix una gent fent un ritual, uns rituals dels poderosos i dels que dominen el món, tipu ‘Eyes Wide Shut’. És com el nostre imaginari dels poderosos, perquè realment ningú sap com són, ningú els coneix, tu tens un prototip, però no saps qui són. Aquesta era la nostra proposta de gent poderosa. També ens hem inspirat en “Sálvame” (el programa de televisió).

És fàcil empatitzar amb els actors quan penses i veus el diàleg tot i el complicat text que té aquesta obra. No us passava que ni vosaltres mateixos acabàveu d’entendre què estàveu fent. El Cary Grant, per exemple, explicava que a mitja pel·lícula li va dir al Hitchcock que no entenia res del que estava fent, vosaltres heu tingut aquesta sensació en algun moment?

Una mica, sobretot d’anar dient: “aquest text és dificilíssim”, però el Pablo que és molt bon analista, t’anava explicant el perquè de les escenes i les situacions i nosaltres teníem molt clar el que estàvem dient i en quin moment i per quina raó. I el Sontag en aquest sentit jo crec que ho va escriure súper bé, ja que tot està súper connectat, molt més del que a priori podries pensar. Tot està connectat en aquesta obra. És una obra que necessita ser madurada. No és aleatori el que es diu. Sobretot els hi pot passar als espectadors, al cap i a la fi, és un text complex i dens. Però això estimula l’audiència. És obvi que cada espectador pot arribar a una conclusió diferent o tenir la seva pròpia versió, però nosaltres sí que ho hem de tenir molt clar, nosaltres sí que tenim la nostra visió. A part, nosaltres sempre pensem que amb el teatre no passarem a la història, no estem salvant vides. Aquesta és una proposta més, és la nostra aposta.

Quan vau començar a concebre tot aquest projecte, quan consideres que neix per primer cop, quina és la llavor d’aquesta bogeria?

Nosaltres vam estrenar ‘Loco Amoris’ fa quasi dos anys i portàvem un any i mig explotant-la i fent molts bolos, compaginant la nostra activitat amb altres feines… I per escriure quelcom es necessita temps, però volíem fer un altre espectacle i va ser aleshores quan ens vam posar a buscar i, de sobte, al Pablo se li va venir a la memòria un espectacle que havia vist feia 10 anys a la Beckett i vam dir “anem a llegir el text” ( Al Festival GREC del 2013 es va representar George Kaplan). A partir d’aquí ens vam llançar a la piscina. Vam presentar el projecte al Tantarantana (on han exhibit les altres dues obres) que li va interessar molt. I ens van confirmar una mica abans de l’estiu del 2022. Allà ja sabíem que la faríem, però ens esperaven uns mesos força liats perquè seguíem de gira per Madrid amb ‘Loco Amoris’, i al gener ja ens vam posar a tope. Ha anat tot súper de pressa i a part, ha estat el primer cop que hem pogut pagar els assajos, que abans això era impensable. Ni per conveni. Però nosaltres teníem clar que volíem pagar. Jo prefereixo que no hi hagi una bandera de 8 metres, però poder pagar a l’equip. I ho hem aconseguit.

Teniu una comunió especial no amb aquest escenari i teatre? Ja que altres obres de la companyia s'han estrenat aquí. Qué us dona aquest espai?

‘Loco Amoris’ i ‘George Kaplan’ les hem estrenat i representat aquí, ‘Enterrando a Dodot’ la vam estrenar al Teatre La Gleva’, llavors vam estrenar a l’escenari de dalt ‘Loco’ (Amoris) i com que va anar molt bé, vam pensar que estaria bé repetir. Va coincidir que tenien un lloc aquí baix per quatre setmanes. Aleshores se’ns va ocórrer una idea boja que era representar dues setmanes ‘Enterrando a Dodot’ i dues setmanes ‘Loco Amoris’. És a dir, fer una espècie de cicle amb els dos espectacles que havíem fet. I així va ser, ambdues les vam fer a l’escenari de baix. Ara mai més tornarem a fer això, va ser una bogeria. Però va ser una gran experiència. Des d’aquell moment hi ha molt contacte i sintonia amb el Tanta, que a més estan molt contents amb nosaltres. Temps després, els vam comentar que teníem en ment aquesta idea (l’obra de George Kaplan’). A aquestes alçades ells ja saben com treballem, què volem i el contacte és súper directe i això és molt guai. Jo estic molt orgullosa del meu equip i el propi teatre ja ens té fixats i ja va amb una gran predisposició i ens pregunta: “què voleu tornar a fer? Sou apanyats i a més, feu que la gent vingui”. Això és el que tenim ganes que ens vagi passant, que els teatres ens vagin donant oportunitats i tenir contacte directe amb ells i no haver d’estar enviant correus amb tot el dossier per ensenyar i demostrar que és un bon projecte i que a més, molt probablement, te l’acabaran rebutjant. La gent, però, ja saben què fem, a poc a poc. Sobretot, dins del sector.

I tu, ja saps qui és George Kaplan? Si vols saber la resposta no et perdis ‘George Kaplan’, al Tantarantana. Estàs a temps d’adquirir les entrades fins al 9 d’abril. No deixis escapar aquesta oportunitat i endinsat en un laberint de no retorn.