El passat 27 de novembre al Sant Jordi de Nadal del TRESC, Gessamí Boada -cantant i compositora mataronina- va presentar un tastet del que seria el seu tercer projecte "L’Art d’Estimar" en un concert proper i íntim. La seva veu, intensament suau, arriba fons a qualsevol que l’escolti.

Als set anys s’inicia en el món del piano, i al cap d’uns anys descobreix la seva veu. Després d’haver estudiat Traducció i Interpretació a la universitat, decideix fer un canvi i centrar-se en la música i el cant. El 2017 es gradua en Cant Modern i Jazz a l’ESMUC i inicia la seva carrera musical. Publica el seu primer treball "White Flowers" el 2018 on hi combina pop i jazz, i col·labora amb diverses artistes com Judit Neddermann o Vic Mirallas. El 2020 llança "On començo jo", el seu segon treball, amb noves sonoritats i més col·laboracions. Aquest novembre del 2022, el seu tercer projecte ha sortit a la llum; "L’Art d’Estimar" és un gir inesperat, un canvi profund, un disc minimalista transparent, ple de res, ple de tot. Un conjunt de nou temes sincers, íntims, crus. Només la seva veu i algun instrument. "L’Art d’Estimar" explora el cicle de l’amor-desamor i aquelles intensitats emocionals purament humanes.

Gessamí Boada presenta el seu tercer àlbum on es despulla emocionalment i, en aquesta entrevista, comparteix amb totes nosaltres què significa per ella l’art d’estimar.

La meva intenció era precisament aquesta, que calés fons i arribés tan cru i pur com ha estat concebut.

“L’art d’estimar”, el teu nou projecte, desprèn lletres d’amor, desamor, saber i deixar-se estimar, però també de deixar-se anar. Creus que aquests són els temes pilars del teu nou treball?

Totalment. Ja va ser la intenció des que vam decidir aquest canvi de rumb, perquè aquest tercer treball havia de ser una altra cosa. Jo tenia unes altres cançons que parlaven d’altres coses, algunes sí que ja les tenia fetes, però la vida va passar: vaig viure una ruptura de parella i em va canviar el panorama i la manera com jo em sentia. Em va sortir una mica sol, orgànic, i les persones del meu voltant em van animar a escriure sobre com em sentia, sobre aquell procés que estava vivint. I d’aquí va sortir aquest disc, per això és tan personal.

El títol de l’àlbum, "L’art d’estimar", sorgeix per alguna relació que hi has establert amb l’obra del psicoanalista alemany, Erich Fromm?

Jo no el coneixia, aquest filòsof. Sempre m’ha interessat molt la filosofia i, de fet, a la universitat, vaig fer una assignatura d’estètica russa (riures), perquè m’interessa molt reflexionar sobre la vida, l’amor, l’amistat… Conceptes que, al final, són molt claus en l’ésser humà. Què hi ha després de la mort, també, per exemple. I va ser de pura casualitat, que em vaig trobar amb aquest llibre. Estàvem gravant les guitarres de "Llàgrimes de gel", amb en Darío Barroso, i hi havia una pila de llibres sobre l’escriptori i vaig veure: "L’art d’estimar". Em vaig emocionar i vaig pensar: això és exactament el que vull transmetre, que estimar és un art i que se n’aprèn i es cultiva.

Cançons minimalistes, amb moltes repeticions, paral·lelismes i contraposicions, però amb un gran pes significatiu. Cada cançó desprèn una mena d’intensitat continguda… Quina va ser la teva intenció a l’hora de concebre aquest nou conjunt?

Principalment, fer un disc conceptual, cosa que no havia fet mai fins aquest moment. I en segon lloc, centrar-me molt en això, en l’amor i el desamor, que des d’aquí surten moltes altres branques, com l’amor propi, la família, els amics, però al final és l’amor, que ens mou com a persones. Encara que no vulguem posar-nos cursis, està allà cada dia de les nostres vides. Al final els éssers humans som éssers socials i necessitem aquestes interaccions, que si les fem des de l’amor, doncs millor, no?

Absolutament d’acord. L’amor per davant, sempre. Tornem al procés de creació… Poder escriure cançons des de la pròpia experiència és un luxe a l’hora d’entendre’s a una mateixa. Escriure aquest àlbum, t’ha ajudat a entendre les diferents fases emocionals per les quals has passat després d’una ruptura?

Totalment. De fet, des que escric cançons que el meu procés ha estat bastant aquest. Una mica de catarsis i de metamorfosis, inclús, que un cop que la cançó ja és fora, també puc transformar com em sento per dins. Al final, crec que l’art ens permet aquesta expressió i gestió de crisis internes. Els humans creem i expressem a través de l’art, ja sigui la pintura, l’escultura, la música… Per això, aquell títol m’encaixava molt; uneix aquesta part creativa de l’art i de treure les coses enfora. Inclús, en les fotos del disc, apareixen unes peces de ceràmica. No n’he parlat gaire, però son dues peces fetes a mà per la Núria Ribera. Volia incloure diferents arts i per això les fotografies són polaroid… La meva idea era intercalar arts a l’hora de concebre el conjunt.

Molt coherent, tot. Quan quelcom és, no només coherent, sinó que es fa des de la pròpia veritat, arriba d’una manera molt diferent que quan es fa alguna cosa per fer. Des del meu punt de vista d’oient, el teu disc realment arriba fons.

Moltes gràcies (riures). La meva intenció era precisament aquesta, que calés fons i arribés tan cru i pur com ha estat concebut.

Me’n recordo que d’adolescent, quan generalment s’està enfadada amb la vida, la meva mare sempre em deia: va, toca el piano una estona que així et relaxes

Durant aquests processos tan intensos emocionalment, la creativitat i la inspiració sovint apareixen com bolets. T’han acompanyat sempre de manera orgànica o les has de sortir a buscar?

(Riures) Hi ha una mica de les dues coses. Des de petita que he conviscut amb una família creativa, i sempre ens hem expressat molt a través de l’art. Ja sigui amb la dansa -a mi m’agrada molt ballar-, els meus pares pintaven els dos, la meva germana va estudiar Belles Arts… Jo crec que l’art sempre ha estat molt present i ha estat una manera de comunicar-nos cap enfora, de treure ràbia, de treure amor, i (entre riures i esbufecs) d’expressar qualsevol cosa. Jo m’he passat moltes hores amb els meus pares pintant, de petita. És a dir, expressar-me a través de l’art ha estat una cosa molt orgànica des dels inicis i quan ja vaig ser més gran vaig començar a fer-ho a través de la música. Me’n recordo que d’adolescent, quan generalment s’està enfadada amb la vida, la meva mare sempre em deia: va, toca el piano una estona que així et relaxes (riures). Era el meu moment per baixar revolucions, connectar-me amb mi, i em donava molta pau.

Una manera de relaxar-se ben aprofitada, trobo. Venint d’aquest entorn, com vas descobrir que escriure les teves pròpies cançons era la teva passió?

Doncs mira, això m’ho han preguntat molt poquet. Ara pensant-hi, crec que va ser al Taller de Músics, on vaig començar a estudiar Jazz als vint-i-un anys. Hi havia una assignatura d’harmonia que la manera que tenia d’aplicar els conceptes apresos era fent-nos escriure cançons. Crec que vaig escriure "Blah, blah, blah", del primer disc, una de les meves primeres cançons; també en aquella època vaig fer "White Flowers", i vaig veure que, ostres, m’agradava molt. Va començar sent un exercici de classe i s’ha convertit en la meva manera principal d’expressar-me musicalment.

Han quedat algunes cançons fora, o totes les escrites han tingut cabuda dins l’àlbum?

Sí, jo crec que des del moment en què vaig decidir que tiraríem per aquí, acompanyada de l’Arnau Figueres, que és, a banda d’en Kquimi , amb qui he parlat més sobre què volíem expressar en el disc, les hem encabit totes. Crec que sí, que estan totes aquí. Havent publicat aquest nou disc, ara sí que he fet cançons noves, que espero que estiguin en un proper treball o en singles, no ho sé, però sí, crec que tot ha entrat aquí. Quan estàs en un procés de produir un disc, és com que canvia el focus, la inspiració està direccionada. Ja no tens energia per composar, perquè estàs produint (riures).

Noto que en aquest darrer àlbum hi ha un canvi conceptual i musical en comparació als teus anteriors treballs “White Flowers” (2018) i “On començo jo” (2020). Les noves cançons són més contingudes i minimalistes, el jazz ja no hi té presència, gairebé no sonen instruments -els que sonen són tímids-, i que el català és la llengua principal. Des d’on i per què sorgeix aquest canvi?

Hi ha gent que em segueix dient que encara està allà, el jazz, tot i que jo no ho crec (riures). M’agrada que cada projecte sigui una mica diferent i que reflecteixi el moment que jo estic vivint. Ja amb el segon disc vaig fer un canvi; amb en Kquimi Saigi, que és amb qui vam produir el disc, vam fer sorgir una Gessamí 2.0, i vam experimentar amb pads, amb sintetitzadors, amb sons més electrònics… I ara, en aquest tercer treball, he anat a fer tot el contrari: a buidar-lo d’elements que no aporten més. Necessitava anar a l’essència de la cançó i per això també he escrit en català, perquè és la meva llengua materna i per mi és l’idioma més pur amb què jo puc escriure. A més, aquest disc té un punt com de “diari personal”, i sempre que he escrit un diari ha estat en català. Era el més coherent que podia fer.

Totalment comprensible. Sí que és veritat, però, que en aquest disc hi ha una cançó en francès, "Ma voix", i una en anglès, "Love is You", que, de fet, tanca el conjunt. Què et mou a expressar-te en aquestes llengües?

Això té a veure amb la meva vinculació amb els idiomes. Abans de dedicar-me a la música vaig estudiar Traducció i Interpretació, i vaig fer anglès i francès. Sempre miro pel·lícules en versió original, si conec gent de l’estranger intento parlar o aprendre els seus idiomes, escolto molta música de fora, del Regne Unit, dels Estats Units, en francès n’escolto més poca… En general, m’agraden molt els idiomes, m’hi sento molt connectada i, si puc expressar-me en més d’una llengua, per què no fer-ho i incloure-ho en els meus treballs?

Clar, si es pot, per què no fer-ho? (riures). El passat novembre, en la fira literària de Sant Jordi de Nadal del TRESC, vam poder gaudir de la teva veu i les teves cançons en un concert molt íntim. És una petita mostra del què estàs preparant en el concert de presentació del disc del proper 18 de febrer? Com te’l planteges?

Sí, sí, va ser això, el tret de sortida una mica discret abans de començar a rodar. Ara presentem el disc amb tota la banda, amb convidats que uf, estic molt entusiasmada (sospira i riu). Després del concert de presentació tindrem més concerts, potser de mida més reduïda, però la intenció serà la mateixa. Volem que siguin concerts molt acústics, molt íntims, molt propers. Poder mirar la gent als ulls i poder crear junts certa màgia.

En "L’Art d’Estimar" no has col·laborat amb cap artista com en altres ocasions havies fet, tret de co-escriure “Un instant” amb Arnau Figueres. En aquest concert de presentació, comptaràs amb alguna col·laboració que ens puguis avançar?

Exacte, hi ha instrumentistes, però no hi ha featurings. Sí. Sí, sí, sí. Vindrà l’Enric Verdaguer, Henrio, que acaba de treure un disc preciós que es diu "Somewhere sometimes", i amb ell hem cantat junts moltes vegades; en el meu segon disc fem el duet de "Oh What a Night", i ell és un dels meus cantants preferits. També vindrà Anaïs Vila, que és molt bona amiga meva, canta preciós i que, per mi, és una de les millors cantautores que tenim a Catalunya i una de les millors lletristes. És un plaer que vingui a cantar. A més, és la única persona que canta, a part de mi, en aquest disc (riures). Ella sí que fa uns cors a "No demano gran cosa", així que cantarà aquesta cançó amb mi.

Que temptador sona tot. Sobre artistes que t’acompanyen sobre l’escenari… En aquell petit concert del Sant Jordi de Nadal cantaves acompanyada de Nerea Pozo, com a vocalista, i amb Kquimi Saigi al piano. Mantindràs aquesta mateixa combinació en el concert de presentació?

Sí, sí, sí. Venen ells i Darío Barroso, que també ha gravat guitarres en aquest disc, i l’Arnau Figueres, que tocarà la guitarra acústica. També vindrà un guitarrista nòmada que viatja pel món i que ara està per aquí, en Publio Delgado; té una forma molt peculiar de tocar la guitarra perquè ho combina amb percussió, i serà molt xulo.

Quantes coses preparades. Quin concert tan especial!

Ara m’agradaria desgranar amb tu una mica cadascuna de les nou cançons de l’àlbum. Comencem per la peça inicial que, a més, de ser co-escrita amb Arnau Figueres, va ser l’escollida com a single: "Un instant". Primer de tot, per què aquesta ha estat el single?

Jo crec que és la que té un punt més… (esbufec), no vull dir alegre (riures)... És molt difícil de decidir el single, i en aquest cas, només en vaig triar un perquè no podia decidir-me. És la que té un punt més optimista, potser. Tot i que l’origen d’aquesta cançó sigui la malaltia de l’Alzheimer. De quan un es comença a oblidar de les coses, però valora tot el que ha viscut i que tot el que ha viscut ha estat real. Però això queda una mica dissimulat.

La peça dura dos minuts i mig i només té 9 frases. 9 frases que no es repeteixen, però la melodia sí que és una estructura que es va repetint. Em va semblar molt curiós. És una cançó que inicia el disc amb només 9 frases, cap repetició, va al gra.

(Riures i sorpresa). No m’havia fixat en això. A més, ara que ho dius, la primera cançó té 9 frases i l’àlbum té 9 temes. Sí que aquesta lletra la vam escriure amb l’Arnau i vam donar-li moltes voltes per triar exactament quines paraules volíem fer servir, i crec que vam intentar molt això de no repetir. Però va ser cosa dels dos. De fet, teníem una estrofa més i com que era una cançó tan repetitiva vam pensar que potser era massa i la vam treure. Per això és tan curteta, la lletra; hi ha una estrofa que no sentirà mai ningú. Precisament això, hem anat a buscar el mes mínim.

(Riures) Allà hi serà sempre. Passem a "No demano gran cosa". Aquesta cançó és la versió musicada d’un poema de Miquel Martí i Pol. Quina connexió tens amb aquest poema?

(Somriure còmplice) Duia aquest poema escrit a l’agenda de l’institut i m’agradava molt. El vaig musicar ja de més gran, i el volia incloure en aquest disc. En Kquimi Saigi ha fet un arranjament de cordes espectacular, que toquen els Leos Quartet, i estic molt contenta de com ha quedat aquesta peça.

Passem a "Llàgrimes de gel". Per mi, una de les cançons més tristes del disc. Però també de les més potents, més sinceres, més transparents. Les llàgrimes de gel passen a ser llàgrimes de neu. Què volies expressar amb aquest canvi subtil però plenament significatiu?

A mi m’agrada molt jugar amb els finals de les cançons, canviar petites paraules que de cop ho canvien tot, o que li donen una altra capa de profunditat als temes; ho faig en moltes cançons: em repeteixo, em repeteixo, i al final faig una variació. Crec que forma part del meu estil compositiu. En aquest cas concret, significa el mateix però li dona aquest grau d’encara molt més fred. Del gel a la neu, és com magnificar-ho tot. I precisament està al final de la cançó perquè representa l’explosió màxima del plor, de l’ansietat, de la tristesa extrema, i al final, bfff (mou els braços com si es desprengués d’un pes). També, a més, la neu és més tova… Hi ha moltes coses que no les penso quan les escric, simplement em surten i després hi trobo el sentit o entenc l’origen.

"I em pregunto". La neu torna a aparèixer en aquesta peça. Dius: "les nits són fredes i em costa dormir. Em fonc com la neu entre els llençols". Els diferents estats de l’aigua per expressar els diferents estats emocionals. Ho vas pensar així o la metàfora va sorgir sola?

Va sorgir sol, però en aquest cas sí que vaig ser-ne conscient. De fet, fins fer aquest disc, sempre he intentat no repetir paraules, no repetir conceptes, i sempre anar a buscar maneres noves de dir les coses. I aquest cop, ho he deixat conscientment. Després hi ha una altra cançó, Ara soc ocell, que també parla del fred, dels núvols, de gel una altra vegada…, i és com insistir ens aquests conceptes. Crec que era molt coherent amb aquest projecte i ha estat conscient. Al final, les llàgrimes estan fetes d’aigua i quan un no està bé, o està molt trist, la temperatura és freda, normalment.

Per mi aquesta peça ja expressa una fase més del procés de re-aprendre a estimar. Després de tres cançons, aquesta és la primera en què l’acceptació hi apareix molt tímidament. Ho conceps així?

Uf. Aquesta cançó la vaig escriure molt al principi del procés, però ja intentant visualitzar com estaria a la primavera. De fet, la cançó acaba dient: "ja és primavera i estic millor". O sigui, quan l’escrivia, estava intentant imaginar-se que a la primavera ja estaria millor, però la vaig escriure que encara estava molt malament. Per mi, aquesta cançó encara està a la fase inicial del dol.

 Hi ha moltes coses que no les penso quan les escric, simplement em surten i després hi trobo el sentit o entenc l’origen.

En quarta posició ens trobem amb "Desafinada", un altre poema musicat. Aquest cop de Sònia Moll. Com és la teva connexió amb la poesia, així, en general?

A mi sempre m’ha agradat molt la literatura. De fet, quan vaig estudiar a la universitat vaig especialitzar-me en literatura, i jo llegia molt. Ara ja no llegeixo tant, tot i que estic intentant recuperar l’hàbit… (riures). La poesia és molt visual, per mi; em dona, amb molt poques paraules. És com la síntesi de l’expressió literària. I per mi, al final, les cançons també són una manera de fer poesia. Per això m’agrada molt cuidar les paraules.

Com descobreixes aquesta peça i per què l’acabes musicant?

Doncs, de fet, per Internet (riures). Buscava poemes i poetes catalans i catalanes, i vaig acabar descobrint la Sònia Moll. Vaig estar llegint poemes seus, i vaig connectar molt amb la manera en què s’expressa. I aquest poema en concret, "Desafinada", vaig pensar que era molt bonic, molt molt bonic. Va ser molt fàcil musicar-lo, va sortir gairebé sol. Recordo que Mayte Martin deia que els poemes tenen una música dins i que tu únicament l’has de trobar. I tot plegat em va semblar molt harmoniós i bonic. Aquesta peça, a més, dins del meu projecte, per a mi representa una fase intermèdia. És simplement una reflexió, com tornar a obrir les portes a l’amor. Per mi aquí ja comencem a sortir una mica del pou (riures).

Ma voix (la meva veu), la cançó en francès. Què t’inspira a escriure-la i per què en francès?

Aquesta peça sorgeix d’haver vist la pel·lícula "La familia Bélier" (2014), que ara van fer el remake de "Coda" (2021), la versió nord-americana, i feia molt que no feia una cançó en francès. I em vaig dir: ostres, quan ho tingui tot, per què no faig una cançó en francès, si puc? I el dia següent em vaig asseure al piano i em va sortir aquesta cançó que, al final, té molta relació amb la pel·lícula, perquè parla de la pròpia veu com allò que et cura, que t’acompanya, que et cuida… I a la pel·lícula es veu aquesta noia que necessita cantar, i jo sento una mica el mateix. Em vaig sentir molt identificada amb la protagonista.

Quin luxe poder expressar-te tan profundament en més d’una llengua… Arribem a "Ara soc ocell", la sisena peça i, per mi, ara sí, La Peça de l’Acceptació, però també parla de les ganes de tornar a gaudir de la vida. Va ser així?

Has entès molt bé el viatge del disc, que bé (riures i aplaudiments). M’alegro molt que algú l’hagi interpretat d’aquesta manera. Que bé. És molt fort perquè aquesta cançó la vaig escriure abans. Em va sortir sense pensar massa; va ser d’aquestes que en el moment que l’escrivia no sabia de què estava parlant. I de cop, vaig entendre-ho tot (riures). Però, originalment, no estava parlant de res en concret. És una mica tornar a sentir aquesta llibertat de ser, de tornar a volar, de ser ocell.

"No n’hi ha prou amb estimar, per què no anem molt més enllà". A què et refereixes en aquests versos?

Aquesta, per mi, és La Cançó d’Amor --o una de les dues cançons d’amor del disc, aquesta i la següent-- i la vaig escriure en un moment en què jo era molt feliç i estava molt enamorada (riures). El que vinc a dir és que, a vegades, pot ser que estimis molt a una persona però que l’amor no sigui suficient; que perquè una parella funcioni hi ha molts factors a tenir en compte. Romeu i Julieta, per exemple, no? Tot i així, és una cançó que parla de l’empatia amb l’altra persona, de valorar-la…

Com vas decidir l’ordre?

Vaig anar a buscar una mica el viatge que crec que tu has entès molt bé (riures). El procés de ruptura, reflexió sobre la vida, què li demano jo a la vida, no? Què espero de la vida? I després ja entra en la tristesa màxima, per després començar a veure la llum. És una mica aquest procés d’amor-desamor, que sempre dic que té un punt cíclic. Al final, generalment tenim diverses parelles al llarg de la vida o ens relacionem amb molta gent diferent, i aquests processos es van repetint i anem passant per totes aquestes fases. Llavors és com que no hi ha un inici ni un final; és a dir, pots començar el disc des de qualsevol punt i segur que et trobes en algun d’ells.

Totalment d’acord. De fet, t’anava a preguntar si el consideraves un àlbum cíclic, i ja ens has donat la resposta (riures). I tot i ser cíclic, hi ha una peça final: "Love is You"; l’última peça de l’àlbum, i l’única cançó en anglès. Per què aquesta cançó tanca el disc? I per què aquesta que és en anglès?

Love is You la vaig fer fa uns quants anys, quan estava estudiant a Alemanya, que en aquell moment escrivia cançons en anglès, però crec que encaixa molt bé en el disc. És la última cançó del disc i també funciona de tancament, ja que, al final, la peça parla sobre el fet que encara hi ha esperança, per tornar a estimar i tornar a enamorar-se. A més, també és la peça que té una producció més minimalista. En definitiva, volia acabar el projecte amb un missatge final d’esperança, de llum i de molt d’amor.

Doncs aquesta entrevista també ha trobat el seu punt final. Moltíssimes gràcies per compartir amb nosaltres des d’aquesta autenticitat i transparència amb el teu propi procés, tan emocional com musical. Ens veiem al concert de presentació de l’Art d’Estimar aquest 18 de febrer al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona.

Gràcies a vosaltres per convidar-me a fer-ho, ha estat un plaer. I tant, ens veiem al concert! Espero que el gaudiu tant com jo preparant-lo.

... no hi ha un inici ni un final; és a dir, pots començar el disc des de qualsevol punt i segur que et trobes en algun d’ells.

Foto Gessamí Boada (by Sara Guerrero)

Foto Gessamí Boada (by Sara Guerrero)

Foto Gessamí Boada (by Sara Guerrero)

Foto Gessamí Boada (by Sara Guerrero)

Gessamí Boada presenta el seu tercer treball en concert el proper 18 de febrer al Centre Artesà Tradicionàrius. Compra les teves entrades a través de la web del TRESC i no et perdis la presentació del disc "L’Art d’Estimar".