El passat dimecres dia 23 de gener, a Barcelona va passar una estrella fugaç, primer en forma de pel·lícula i després amb cos d’obra de teatre. La qüestió és la següent, ¿Quan succeeix que es pugui contemplar una pel·lícula i, tot seguit, la representació teatral?

Grup Focus va brindar aquesta oportunitat: en primera instància projectant la mítica cinta “Allò que el vent s’endugué” a un temple del cinema com és la Filmoteca de Barcelona i, més tard, l’obra ‘documental’ de la mateixa cinta. Això és, l’espectacle escènic sobre el procés creatiu del clàssic del 1939. És d’aquelles coses que passen un cop a la vida. Estem davant d’un cas inèdit, ja que no es tracta de la pel·lícula portada als escenaris, sinó d’un element de la mateixa, portat al teatre.

L’espectador, doncs, s’erigeix en el protagonista principal de tot plegat, ja que es converteix en testimoni d’excepció dels dies convulsos en els quals es va gestar l’obra immortal de la decadència del Vell Sud estatunidenc. D'aquesta manera se li atorga l’oportunitat de tafanejar en les interioritats d’un món tan hermètic com han estat històricament els estudis de Hollywood -quasi com a voyeur-, sempre carregat de rumors, afers amorosos i històries tèrboles difoses. A més, aquesta aproximació fictícia, però realista, cobra encara més força perquè és presencial, no és quelcom que es pugui experimentar a través d’una pantalla. En tot cas seria un teatre-documental en viu, un gènere nou. El públic assisteix a una atmosfera on es trenca la quarta paret del cinema i el teatre, on el cinema- enemic de tota la vida de l’art en viu- viatja als escenaris per crear una fusió que deriva en una experiència cultural plena, immillorable, irrepetible.

Només per aquest plantejament, l’obra és original, ja que és ben sabut que la pel·lícula va ser tot un èxit i que es va convertir en una de les més taquilleres de la història. Per tant, el públic juga amb avantatge, en tant que coneix el resultat amb antelació. No obstant, resulta fascinant ‘el com’, el qual queda molt ben representat en aquesta adaptació de José Troncoso: un exercici de funambulisme absolut en el qual la creació d’aquest clàssic tant podria haver sorgit, com no. En aquest sentit, com moltes altres obres mestres de la història del setè art, el film va néixer del caos i l’anarquisme més absolut, tant, que sembla mentida que resultés d’aquesta manera.

Després que l’esborrany original de la pel·lícula tingués una durada de sis hores i que el director inicial fos George Cukor, el productor David O. Selznick, magníficament interpretat per Gonzalo de Castro a l’obra, va decidir acabar amb tot i fer una nova versió amb només tres persones: Víctor Flemming, el nou director; el guionista Ben Hetch, qui no s’havia llegit l’obra de Margaret Michell; i la inseparable secretaria, senyoreta Poppenghul. Tot plegat, va resultar molt dificultós, ja que comptaven amb una mà d’obra molt limitada i havien d'escriure el metratge en un temps rècord, en només cinc dies, ja que la cinta feia temps que havia deixat de ser rentable. 

Al final, malgrat tots els inconvenients, van aconseguir tirar endavant el projecte. Tanmateix, sota unes condicions moralment discutibles: amb l’equip reclòs i treballant, matí, tarda i nit sense poder sortir, alimentant-se a base de plàtans i cacauets -vet aquí el perquè del títol- i amb Flemming i Selznick representant-li les escenes del llibre al guionista per tal que creés un relat final. Sens dubte, la millor part de l’espectacle de Troncoso. Amb tot, el director ha creat una comèdia ben feta, delicada i que té temps per qüestionar molts dels preceptes inherents al Hollywood daurat: com el racisme imperant vers els directors i productors estrangers que formaven part de la indústria, les condicions deplorables en les quals es treballava, la censura del Codi Hays, però també la passió que s’hi dedicava a cadascun dels projectes.

‘Plátanos, cacahuetes y lo que el viento se llevó’ és un gran exemple de que si s’hi furga, encara es poden trobar noves òptiques divergents que no s’havien plantejat. És el que tenen els clàssics!