Després de més de 35 funcions, aquest proper 11 de desembre a la Sala Versus Glòries abaixarà el teló una de les obres que han causat més sensació del teatre català, es tracta del clàssic contemporani ' Cartes d’amor', que en aquesta versió catalana, ha estat adaptada per Marc Rosich i Jordi Andújar i que ha comptat amb Lloll Bertran i Àlex Casanovas com a únics actors d’aquesta comèdia romàntica.

Es tracta d’una obra, que a l'inici va ser concebuda com una novel·la per l’escriptor i dramaturg nord-americà Albert Ramsdell Gurney, l’any 1997. La sorpresa va arribar quan va enviar el manuscrit a la revista The New Yorker i li van respondre dient: “no publiquem teatre”. Sense saber-ho, la revista li va donar aleshores, la idea de reconvertir-la en la peça que és avui. Tot un clàssic del teatre que va ser finalista del premi Pulitzer aquell mateix any i que ha tingut múltiples representacions, tant en cinema com en teatre.

La sinopsi és senzilla: L’obra se centra en la vida de dos personatges: La Melissa Gardner i l’Andrew Ladd, que es llegeixen l’un a l’altre les notes, cartes i postals en què, des de fa gairebé 50 anys- és a dir des que són uns infants- s’han explicat les esperances, ambicions, somnis, decepcions, triomfs, i fracassos que han patit al llarg de la seva vida.

La versió adaptada que ens presenten en Jordi Andújar i Marc Rosich, conserva l’essència de l’original, però la matisa una mica per tal que s’ajusti als temps d’ara i a més li afegeixen una banda sonora i uns números musicals – creats per Marc Sambola- que potencien les emocions dels personatges i contribueixen a configurar una atmosfera íntima que fa tan única a la funció. Uns elements que sens dubte aporten un segell únic a la peça, però sempre respectant l’estructura primigènia.

La Lloll i el Jordi, durant l'entrevista

Des del TRESC hem tingut l’oportunitat d’entrevistar a alguns dels protagonistes que han fet possible 'Cartes d’Amor' en el propi espai escènic, com són el dramaturg català i la intèrpret principal Lloll Bertran. Més endavant s’afegiria el tercer en discòrdia, l’Àlex Casanovas i la cosa es convertiria en una experiència irrepetible.

Sobre el fet de treballar amb un clàssic com el de A. R. Gurney, Andújar creu que és una aposta segura, però a la vegada, un dard enverinat: “tractar amb un clàssic és una navalla de doble fulla, perquè si és bo, com en aquest cas, saps que tindràs material de primera qualitat i que, per tant, funcionarà, però també hi ha la contrapart, que és que si no la fas bé pel que sigui, seràs comparat, però en general treballar amb peces d’aquest estil sol ser una garantia d’èxit”.

I respecte a l’atractiu de l’obra i el perquè enganxa tant, tot i tenir una durada de gairebé dues hores, afirma el següent:  “Perquè és boníssima, està súper ben escrita i tot i que siguin dos personatges llegint cartes tota l’estona, la clau radica en què hi ha molta veritat en cada una de les edats i èpoques vitals dels personatges. Des que són petits fins que ja tenen una edat considerable, hi ha sempre veritat, i això no ho escriu qualsevol”

La Lloll, per la seva part, també ha destacat la sorpresa que resulta pel públic, adonar-se que tota l’obra serà llegida: “ Això ens ha passat a quasi totes les funcions. Molts espectadors ens diuen que a l’inici pensen “ tota l’estona llegiran?", I a continuació ells mateixos exclamen “però és que no ha passat ni un minut que ens n’haguem oblidat- de la trama-“. Però això és perquè és una obra teatralitzada. Una obra que és per sentir-la- per dins- i escoltar-la, es podria adaptar perfectament a la ràdio, per com està feta”.

Els dos intèrprets, durant la funció

En Jordi destaca també el fet idoni que resulta interpretar una obra en un indret com la Sala Versus: “ Aquesta sala és una meravella en aquest sentit perquè tenen i senten el públic molt a prop, és un dels teatres de la ciutat on més a prop notes el públic. Els espectadors se senten molt a dins de l’escenari i de l’obra, però no hi ha aquesta interacció com a altres funcions. Aquesta no, però això és una decisió que vam prendre els directors de l’espectacle, per tal de dotar-lo d’una atmosfera molt íntima entre aquests dos personatges i que en tot cas el públic tingués l’oportunitat de colar-se entre les línies d’aquestes cartes i convertir-se en un testimoni d’excepció d’aquesta relació ”.

La gràcia de l'espectacle, segons ells és que és atemporal i que pot servir en qualsevol any, perquè segons diu l’actriu: “és la vida, per això la gent se sent identificada. És una obra que serà eterna, i que sempre es representarà”

A més, també destaca el fet que “amb aquesta obra tens la sensació que cada dia reneixes, ets petit cada dia i vas creixent i creixent fins arribar a ser quasi vells ”.  

El Jordi Andújar ressaltava lo fàcil que ha estat treballar amb l’Àlex i la Lloll: “no era una indicació que tu diguessis “ a partir d’aquesta rèplica, feu la veueta tal” sinó que això els sortia de forma natural, així que pràcticament sense donar indicacions, la cosa anava sortint, una meravella, molt fàcil dirigir-los en general, són actors amb una gran trajectòria, dos aliats de luxe”.