“Y el hombre creó a Dios. Y Dios creó al Diablo. Y el Diablo creó al Actor.”
Andrés Lima ens agafa de la mà per portar-nos a les profunditats de l'infern i conèixer de prop els protagonistes del naixement de les nostres creences, i la nostra moralitat. El director d'escena puja a l'escenari el poema èpic de John Milton "El Paraíso Perdido", que amb la dramatúrgia d'Helena Tornero ens relata la relació entre Déu i Satanàs i la rebel·lió del diable envers la tirania del cel, condicionant per sempre el destí de l'home, però sobretot, el de la dona. Aquesta anatomia de la naturalesa humana és una proposta ambiciosa coproduïda pel Festival Grec, on es va estrenar el juliol passat, el Teatre Romea, on es representa fins al 8 de desembre, i el Centro Dramático Nacional, on aterren al maig de 2023.
Portar a escena aquesta epopeia dramàtica de 1667, referent de la literatura anglesa, ha estat un repte on la contemporaneïtat de la forma conviu amb el to clàssic de les seves paraules i elevat llenguatge. Una proposta arriscada, que fa del risc el seu atractiu. Una confluència d'idees i imatges escèniques de gran potència on la foscor més primitiva inunda un escenari ple de textures, nivells, i densitat, a càrrec de Beatriz San Juan.
Per l'espai escènic hi fluctuen diversos actors encapçalats per una visceral Cristina Plazas. Ella, Satanàs —tota una declaració d'intencions al ser encarnat per una actriu—, descendeix vestida amb tratge negre i ulls foscos, que poc duren intactes abans que el seu dolor i set de rebel·lió corrin per les seves galtes, deixant en el seu rostre les despulles evidents d'un personatge ferit, que l'acompanyaran al llarg de tota la funció. La resta del repartiment està format per Pere Arquillué en el paper de Déu, Lucía Juárez com a Eva, Rubén de Eguía com a Adam i Elena Tarrats i Laura Font com la mort i la culpa. Tots ells personatges religiosos i mitològics que ja son part del nostre imaginari, als que ens apropem com mai abans.
Tarrats i Font posen veu a una proposta musical que acaba per esdevenir un dels grans encerts de l'obra. Els espais sonors en els muntatges de Lima, a càrrec de Jaume Manresa com a còmplice recurrent, sempre singulars i envolupant, perduren en l'espectador temps després d'aixecar-se de la seva butaca. Enguany, les veus de les més joves de la companyia condueixen en segon pla una narrativa quasi operística que eleva la funció.
Andrés Lima i Helena Tornero firmen un muntatge on, ni la malícia és tan dolenta ni la divinitat tan benèvola; on acaba destil·lant-se en un homenatge a l'ofici de l'actor, demonitzat al llarg de la història per la seva capacitat de mutació i transgressió; on es reivindica el paper de la dona i els orígens de la seva culpa; un muntatge que convida a reflexionar sobre el destí i el poder de les creences ancestrals en la nostra configuració.
Reserva les teves entrades amb descompte aquí!
COMPARTEIX