“No crec que hi hagi cap altre obra

que et faci sortir del teatre més feliç”

"I'm singin' in the rain, Just singin' in the rain, What a glorious feeling...And I'm happy again..." l'hem sentida interpretada per infinitat de veus, des de Gene Kelly a la pantalla fins a les diferents versions dalt l'escenari, passant per horroroses paròdies de pares, oncles, amics i familiars...segur que fins i tot nosaltres mateixos l'hem taral·lejada en més d'una ocasió. Ara, tot i que ben conegut arreu del territori, coneixerem una nova cara i veu en la interpretació d'aquesta melodia en l'adaptació del clàssic per al públic nacional. Ivan Labanda, el reconegudíssim artista multidisciplinari, qui avui, explica al públic del TRESC-Comunitat de Cultura, les seves sensacions en la interpretació d'aquest clàssic. 

Què significa per tu estar interpretant aquest clàssic? Mantens una relació especial amb l’obra original?

Segurament, tot el que et pugui dir sonarà a tòpic, però és la veritat, 'Cantando bajo la lluvia' és una de les pel·lícules de la meva vida, com de la majoria de la gent, i em considero molt afortunat perquè realment és un altre "bombó" que em toca interpretar a sobre l'escenari, després de personatges com el mestre de cerimònies de 'Cabaret' o el George de 'La Jaula de las Locas', però aquest cop sí que és veritat que és segurament el personatge més exigent, sobretot a nivell físic per tot el volum i la complexitat de les coreografies i totes les disciplines que hauré de posar de manifest sobre l'escenari. És la vegada que més m'explotaré a nivell artístic sobre l'escenari.

Quins reptes principals t’has trobat a l’hora de re-interpretar el conegudíssim paper protagonista de Don Lockwood, interpretat per Gene Kelly?

Tots tenim al cap la imatge de Gene Kelly, en aquest cas, com qualsevol altre, les comparacions estan fora de lloc, Gene Kelly és una icona i tots el tenim al cap amb molta estima. En el meu cas el que és molt important és traspassar l'espectador amb l'ànima del personatge, l'ànima de la funció. Ni tan sols pretenc ser Gene Kelly, ni assemblar-m'hi, hem de fer la interpretació del personatge amb les nostres eines. Sempre és un repte d'alguna forma, perquè sempre està implícita l'estela que va deixar amb la pel·lícula i que la funció estarà tacada amb aquesta àuria és inevitable, però el que fem és portar l'obra al nostre terreny i amb les nostres eines.

El fet que sigui una obra tan arrelada en l’imaginari col·lectiu universal suposa una dificultat afegida a l’hora de treballar el personatge? Una pressió extra, potser? 

Vulguis que no sempre el tens present, és el màxim referent que tenim. Jo he crescut amb aquesta pel·lícula, inevitablement la porto a dins. Per això mateix per mi és molt important ser fidel a l'esperit del personatge. Jo segurament no estaria al nivell coreogràfic de Gene Kelly, és impossible, però sí que crec que és important mantenir aquella brillor als ulls. Sense pretendre ser Gene kelly he de fer un acte d'honestedat i mantenir viva l'essència.

En treballar el personatge, quin paper hi juga la mirada dels públics?

Això és una cosa que em qüestionava quan començava, quan tenia 18 anys, sí que em preguntava molt que pensarà el públic, però és una cosa de la qual me n'he desfet i crec que és bo. Tu no pots treballar artísticament pensant en què diran de tu. Tu com a artista has de tenir una identitat pròpia, la teva forma de fer, i la gent ja jutjarà per si mateixa. No pots mai actuar en funció del que puguin dir. Has de fer la teva feina el millor que puguis i el millor que sàpigues i deixar la teva empremta artística. Perquè sinó, no té sentit. És a dir, estaríem sempre pendents de satisfer l'espectador i és l'espectador qui ha de quedar satisfet d'una cosa ben feta, i perquè una cosa estigui ben feta hi ha de néixer des del cos i l'anima, i des d'aquí s'ha de treballar.

Què es conserva del Don Lockwood original i quins tocs d’Ivan Labanda hi trobarem que el faran únic?

Jo crec que el que procuro mantenir molt fresc és el carisma, la connexió amb l'espectador, la veritat des d'on actua aquest personatge. L'arc que té: comença sent un tio venut al sistema, no li han regalat mai res, i que comença la funció en un moment de clímax de carrera i en aquell moment s'exposa, una crisi, conèixer una persona que li trasbalsa tots els papers amb l'arribada del cinema sonor, i aquesta persona passa de ser un cregut, cretí, per començar a viure de veritat.

La teva col·laboració amb el tàndem Guix-Llàcer ja és un clàssic, com sorgeix en aquesta ocasió particularment?

Doncs mira -riu- estàvem fent l'última temporada al Tívoli amb la Jaula, que ja estaven preparant la funció. Per mi, 'Cantando bajo la lluvia' era un hit i volia saber si potser podia tenir paper o no, fent el que sigui, ja no fent de Don Lockwood, i li vaig comentar a l'Àngel i em va dir: "No,no,no tu en aquesta obra no tens paper, estic buscant un cast més jove, amb ballarins i tal i no vull que vinguis" i jo li vaig dir "Okey, doncs, cap problema!". Després van fer els càstings, ban provar tothom que va venir, i passat un temps, arribo al Tívoli i em trobo a l'Àngel esperant al Camerino i em diu "Bueno, ara ja sé que em diràs que "jaja" però mira, que vull que ho facis tu, no he trobat a ningú a tots els càstings que em satisfaci, sé que tu ho podries fer bé, no ets tan jove com voldria, però el Gene Kelly tampoc ho era, per tant, endavant".

Quin “chute” de bon rotllo…

Clar! A mi no em costava gens veure-m'hi, evidentment, jo és que m'hi veig, hi ha alguna cosa de l'energia del personatge de l'ànima, que la sento molt propera. El gran repte potser és la coreografia, que és el que menys he treballat a la meva trajectòria, però crec que el que ha d'arribar a l'espectador perquè surti canviat i cantant les cançons i feliç crec que ho tinc bastant clar i bastant a dins i estic qualificat per fer-ho.

Cançó preferida del musical?

Bua! És que tot són hits... ostres! No et sabria dir!

Això ja és una resposta en si mateixa....

T'ho dic de debò, la resposta més fàcil seria el tema principal, però és que cada cançó és tan particular i tan diferent que li agafes un afecte especial a totes... em quedo amb tots els temes, no puc triar!

Intentant fer els mínims spoilers, quin és el moment que gaudeixes més de tota la representació?

És que estem en ple període d'assajos i encara no hem passat per tots, però mira, gaudeixo moltíssim dels moments que tinc amb la Mireia Portas, perquè crec que qui s'endurà la funció serà ella, que està esplèndida. I una altra cosa molt xula que ens en trobem, que inclús l'Àngel i el Jordi Sellas van quedar sorpresos, és la química que tenim amb la Diana Roig i en Ricky Mata, que són la Katy i en Cosmo. No havíem coincidit els tres encara i de cop i volta vam encaixar super bé i de forma natural. És una forma super agradable de treballar. Crec que és una química que l'espectador també rebrà.

Per últim, un últim ganxo per convèncer al públic del TRESC perquè vinguin a 'Cantando bajo la lluvia'?

Te'n podria dir tantes! No crec que hi hagi cap altre obra que et faci sortir del teatre més feliç. Crec que és una obra que et modifica en el sentit que t'anima a viure la vida, i més en el moment que estem, que és més necessari que mai. No ho sé, és una obra que et fa feliç. Com ha fet la pel·lícula tota la vida. Aquesta obra té aquest poder.

Aquesta ambiciosa producció de Nostromo Live reuneix més de 30 actors i ballarins, una orquestra en directe de 10 músics i una gran posada en escena per a garantir una experiència sense comparacions per a tota la família que serà al Teatre Tívoli a partir de setembre. Fes "click" a la imatge i reserva les teves entrades!