COMPARTEIX

Notícies
26 D'OCTUBRE DEL 2020 per TRESC

Des del TRESC treballem per donar veu als nostres socis. Recuperant el concepte dels corresponsals, hem volgut impulsar aquesta figura perquè ens ajudi amb la prescripció d'esdeveniments culturals del nostre país. En aquest cas, en aquest article fem un recull de ressenyes d'algunes obres del Temporada Alta.

 Guillem Risques 

'T'estimo si he begut', de Dagoll Dagom, La Brutal i T de Teatre

Una allau de temes d’actualitat (la majoria polèmics) entren en escena continuament: sexisme, racisme, prejudicis, rutina, opressió, amor i sexe i sexe i amor, com a temes recurrents. Les actrius i actors d’aquesta peça adopten papers diferents cada vegada durant els diferents gags que la compon.

Es tracta d’una marató intensa protagonitzada per artistes ben conegudes: mentre algú actua, algú altre narra l’escena com si fos una veu en off. Mamen Duch, Mercè Martínez o David Bagés són algunes de les cares conegudes que omplen de vitalitat tota l’actuació. Disposició de l’espai i escenografia ben dinàmiques i ben aconseguides per situar a l’espectador a cada escena i fer-lo entrar en situació. Ajuden a que la persona que està seguint el gag, entri en conflicte i en certa manera esdevingui partícep.

Possiblement l’origen de tot plegat roman en la vocació de la directora Empar Moliner de voler reflexionar sobre males conductes socials que tenim acceptades i amb les quals vol trencar.

Això sí, tota reflexió és presentada amb pinzellades de comèdia sempre. Però els missatges van calant. Es tracta d’una obra teatral que per molt còmica que sigui, inevitablement t’empeny a una qüestió: farem alguna cosa al respecte o seguirem com fins ara? Estem a temps de donar-li una volta de fulla a aquelles coses que no ens agraden? Com a mínim, reflexionem-hi, i si és amb humor, millor que millor.

 

Sílvia Pérez Cruz & Farsa Circus Band

Sílvia Pérez Cruz es una artista musical de cap a peus. És “gaudien majúscules. I la seva posada en escena fa que encara et sentis més privilegiat de presenciar un concert seu, perquè a través d'una dialèctica freqüent et fa sentir com ella, de tu a tu; amb la notable diferència que ella t'obsequia amb una veu còsmica.

A més a més, la seva magnífica banda d'instrumentistes i coristes eleven encara més el nivell; diferents guitarres, percussió variada, contrabaix, piano i teclats, violí... tots aquests components junts, fan que l'espectacle ofert esdevingui harmònic, orgànic, gratificant i gairebé erudit.

Per acabar-ho d’arrodonir, l’escenografia, il·luminació, so, etc. són d'una qualitat tant bona, que la peça artística està molt ben equilibrada en tot el seu sentit global. Només cal fixar-se en l'actitud del públic i les cares de la gent abans, durant i després del concert perquè són una mostra gràfica de la satisfacció general.


 

 Núria Casanovas 

'La gavina', de Pau Miró i dirigida per Àlex Rigola

Actrius i actors compartint escenari amb un dramaturg/director que s’atreveix a actuar, en Pau Miró, formant part de la trama. Tot s’inicia des de la veritat més absoluta, l’espectador es mou per la fina línia que separa la realitat de la ficció.

Escenografia minimalista que et deixa clar des del primer moment que l’important no són els decorats sinó la complexitat de la psicologia dels seus personatges. Delicats cabdells de llana entrellaçats, difícils de traçar. L’obra avança a ritme de comèdia melodramàtica orbitant al voltant de la idea de l’amor que no entén de racionalitat.  

La idea romàntica guia als personatges, marcant punts d’inflexió al llarg de tota la peça teatral. Una muntanya russa d’emocions i sentiments que van i venen i que faran actuar als protagonistes de maneres impensables.   

També la mort és present en el cicle de la vida. No hi ha vida sense mort, el cicle de l’existència de les espècies, en aquest cas, gira entorn d’un llac i una gavina.

Una obra amb un missatge simple dins la complexitat psicològica que fa que vulguis conèixer més a fons els personatges i tots aquells profunds impulsos que els fan actuar de la manera que ho fan. La gran influència del que els altres pensen de nosaltres, sobretot els que estimem. Éssers socials i dependents que sovint busquen intimitat.

Què pot arribar a passar amb 5 anys? Una obra de les que cal anar a veure i que incita a la reflexió, a la introspecció per aconseguir una millor versió.

 

'Eva contra Eva', de Pau Miró i dirigida per Sílvia Munt

'Eva contra Eva' és un reflex de nosaltres mateixos. Aquesta societat que es resisteix a envellir i a qui l’hi costa acceptar el pas del temps i l’aparició de noves generacions. Aquesta incòmoda reticència a acceptar una millor versió de tu mateix en una altra persona més jove.

De vegades les inseguretats ens juguen males passades”, una frase que es repeteix un parell de vegades durant la funció i que il·lustra molt bé el fil argumental. Un espectacle d’emocions a flor de pell, sobretot d’aquelles que tan ens esforcem a amagar i a dissimular i que treuen el pitjor de nosaltres mateixos.

Un joc de miralls que marca el final, la decadència, del personatge protagonista tot donant ales a aquesta millor versió d’ella mateixa amb ganes de menjar-se al món. Por contra admiració, explotació del mateix recurs, lluita per aconseguir protagonisme, experiència contra joventut, atreviment versus prudència. Una dansa, frec a frec, que es manté de manera elegant des de l’inici i fins al final.

Un gir inesperat ho capgira tot i és que sovint prenem males decisions i ens deixem portar per la impulsivitat. Pitjar l’accelerador de la vida per posar fi al que ens molesta no és la millor solució.

Una obra interpretada des d’un JO d’allò més creïble. Grans actors i actrius que es creixen en l’escenari fent vibrar al públic, cal veure-la.

 


per  TRESC