Han passat més de dos mesos des de la darrera vegada que vaig compartir aquí recomanacions d’obres pel confinament. 

I en aquest temps, què? Hem assistit a l’impacte brutal al sector, apagada cultural reclamant ajudes (quina culpa teníem els espectadors?), normes absurdes sobre aforaments, el salt al món digital, creativitat i iniciatives basades en l’streaming i compartir continguts. 

Hem gaudit de concerts i festivals on line, musicals gratuïts a The shows must go on, un estel·lar  tribut a Sondheim, podcasts teatrals, companyies i sales com el Tricicle, La Ruta 40, la Trono, Focus o el Lliure compartint part del seu repertori (el Nacional, no; un abonat menys, ves), Viu el teatre o el Regina mimant el públic familiar, propostes internacionals com el Met… Fins i tot en algun moment, certa saturació i es feia difícil saber què i quan estava disponible i, també, la sensació que no era el mateix. I és que al cap i a la fi,  el teatre, la dansa, el circ són emocions i aquestes es transmeten millor en viu.

El millor ha estat la creativitat i disponibilitat dels que han sabut aproximar-se als espectadors mitjançant les noves tecnologies, amb petits concerts, lectures, diàlegs, iniciatives per esprémer la creativitat en aquest confinament, amb meravelles com 'En casa, el musical', una plataforma de concerts breus i participatius per on ha passat des de figures absolutes, a talent jove no tan conegut. 

Iniciatives així, com les retransmissions en directe de la Sala Fènix, incentiven encara més les ganes de seguir gaudint d’aquestes creacions , també en viu. I, sobretot, creen proximitat i complicitat, fan que la pantalla sigui no un substitut sinó un complement, que permet, ves per on, una forma més participativa de consumir art, amb col·loquis, propostes més personals...

La por: que degut a la crisi al sector, s’aposti ara en excés per les reposicions (que ho digui jo, que no suporto que el teatre sigui efímer...) de més èxit per assegurar la taquilla i perdem possibilitats de noves creacions, veure intèrprets  o textos no tan habituals.

I ara, què? Doncs ja mirant i comprant entrades per les programacions que s’anuncien, esperant gaudir gratuïtament de la immersiva 'Somni d’una nit d’estiu' del National Theatre de Londres, una lliçó de com s’han de gravar les obres per ser gaudides des d’una pantalla, i recuperar l’esbojarrada 'Les dones sàvies' al reinventat Cruïlla. 

Esperava amb ganes el Grec i, si bé el caos en la venda d’entrades m’ha fet enfadar, és una gran notícia que hagi rebentat el servidor degut a l’alta demanda. Vol dir que tenim ganes de viure l’art i cultura. I per això, espero que mai trobin la vacuna.