“És la vegada que més m’he preparat

un directe en tota la meva vida”

Amb aquestes paraules Núria Graham expressa el seu nerviosisme i les seves ganes de tocar per primera vegada en directe les cançons del seu nou disc ‘Marjorie’ (Primavera Labels, 2020), el seu tercer disc d'estudi en el qual explora la idea de l’amor romàntic i s’emmiralla amb la seves arrels familiars irlandeses. La presentació del nou disc serà el 27 de febrer a l’Apolo, en el marc del festival Guitar BCN. Hem parlat amb ella per conèixer de primera mà els detalls d’aquest nou disc i per saber què hem d’esperar d’aquest concert al Guitar BCN.

La crítica musical ha definit ‘Marjorie’ com el disc més personal i autobiogràfic que has fet. Tu també ho veus així?

És el disc més autobiogràfic, però, al mateix moment, és el disc amb el menor nombre de cançons que parlen de mi. Hi apareixen diferents personatges i he mirat molt cap a fora per buscar respostes. Les he buscat fora de mi, emmirallant-me en personatges que em representen.

Què t’ha portat a explorar les teves arrels familiars irlandeses i a plasmar-les en aquest disc?

Jo no tenia pensat que fos un disc temàtic ni familiar. Em va sortir la necessitat d’entendre i explorar aquestes arrels de forma natural. No haver viscut mai amb la meva part de família irlandesa, em generava moltes preguntes sobre aquesta part de la meva família. Vaig pensar que si no els coneixia prou, potser hi ha moltes parts de mi que tampoc conec. Els últims 2 anys he estat viatjant molt cap a Irlanda i, inconscientment, moltes històries se m’han anat quedant a dins i he anat descobrint coses de la meva família que no coneixia i que, al mateix temps, m’han fet descobrir parts de mi que no tenia identificades.

 Ha sigut casualitat que molts dels escenaris de les cançons del disc siguin d'Irlanda, no estava premeditat. ‘Marjorie’ no és un homenatge conscient cap a la terra irlandesa, no era la meva intenció. És un disc familiar perquè m’he emmirallat en les persones que em representen, i moltes d’aquestes persones són d’Irlanda. Però, per exemple, també torno a Vic quan, a la cançó ‘Toilet Chronicles’, versiono una cançó dels Power Burkas. He anat agafant trossets de mi que tinc escampats per diversos llocs. No és únicament un disc sobre Irlanda, sinó que m'he buscat a mi mateixa per diferents llocs del món que són casa meva. I al final he acabat empatitzant molt amb la meva part de família irlandesa i, concretament, amb la meva àvia ‘Marjorie’, la mare del meu pare, que jo no vaig arribar a conèixer mai. 

En aquest sentit, ens ha cridat l’atenció la frase We seem to be making the same mistakes de la cançó ‘Marjorie’, en la qual et dirigeixes a la teva àvia. Com és possible que et sentis identificada amb una persona amb un context i època tant diferents als teus, fins al punt de notar que estàs cometent els mateixos errors que ella?

En aquesta cançó parlo de la càrrega emocional que arrossego. Una càrrega emocional que és la mateixa per moltes persones, independentment d’èpoques i contextos. Estem parlant de la càrrega que provoca l’amor romàntic. Al llarg de tot el disc m’intento deslliurar d’aquesta idea de l’amor romàntic. L’amor: que és la meva màxima inspiració, però, al mateix temps, és la cosa que més m’estressa en aquest món i de la qual sempre intento escapar. És una lluita interior constant.

We seem to be making the same mistakes: aquesta frase neix del fet que la meva àvia sempre estava esperant al meu avi que tornés del Pub. La imatge d’ella, traient el cap per la finestra, mirant a veure si ell arribava, m’ha quedat gravada i em va generar tota la idea de la cançó. Crec que, d’alguna manera, he heretat aquest estrès que provoca l’espera de la persona estimada. M’hi vaig sentir identificada en un moment molt concret de la meva vida, i va sortir la cançó.

Podríem dir que existeixen una mena d’errors universals relacionats amb l’amor romàntic dels quals ningú se n’escapa, siguis de la generació que siguis.

Sí, exacte, la frase We seem to be making the same mistakes fa referència a aquests errors universals que provoca l’amor.

Aquest disc també transmet una mena de sensació de tancament de ferides. Com si deixessis enrere una etapa de dolor i patiment amorós i ara expliquessis l’aprenentatge viscut.

No ho pretenia. Però ara, passats uns quants mesos i vist amb distància, he entès què m’estava passant en el moment que estava escrivint aquestes cançons. En aquell moment, hi havia una clara recerca de respostes que no estava trobant. Hi havia aquest estrès generat per l’amor romàntic. En cada cançó hi ha una idea de l’amor diferent.

De fet, la cançó que expressa la idea més pura de l’amor és ‘Toilet Chronicles’, una versió de la cançó de Power Burkas que va escriure la meva exparella, amb qui em porto molt bé i som molt amics. Aquesta cançó parla de la nostra història i, quan la vaig escoltar per primera vegada, la vaig sentir com si fos una mica meva. Vaig escriure una lletra com a resposta a la seva lletra i l’endemà ja l’estava gravant a l’estudi. Aquesta cançó resumeix el que crec que he fet en aquest disc: he fet les paus amb moltes coses. De fet, hi ha moltes cançons que estan escrites sense saber què m’estava passant i al final, un cop ja han sortit, estan sent la cura del que m’està passant ara. Per dir-ho d'alguna manera, la Núria que escriu cançons va 5 mesos avançada als fets sobre els quals parla a les cançons.

A part de la teva àvia ‘Marjorie’, hi ha més noms de dona en aquest disc: Hazel i Shirley.

Hazel és una noia real de Connemara que té la meva edat. Tenim vides completament diferents, però a la cançó parlo d’allò que ens uneix: els moments viscuts al Pub. Tenim aquesta part cultural en comú, la cultura del Pub.

 I ‘Shirley’ és una cançó que parla del vici, de la vida nocturna. Shirley és un personatge real de Barcelona, no d’Irlanda. 

Com està sent la rebuda del disc per part de la crítica i el públic? Quines primeres sensacions tens?

Els mesos previs al llançament jo ja m’estava pujant per les parets. Un cop surt el disc, les cançons agafen vida pròpia i deixen de ser tant teves. La sensació és molt gratificant. És com parir, una mica. I ara tinc moltes ganes de tocar-lo en directe i de compartir el disc amb totes les persones que l’han acollit tant bé.

Ha canviat la teva manera de compondre i de treballar des del primer ‘First tracks’ fins a ‘Marjorie’?

A nivell de mètode de treball, hi ha una cosa molt bàsica que no ha canviat: sóc un caos, un desastre, sóc molt desordenada... De fet, el dia que entengui el meu propi mètode, serà el dia que se’m farà avorrit. La gràcia de fer música i el motiu pel qual m’ho passo tant bé, és que hi ha un factor sorpresa cap a mi; és a dir, em sorprenc a mi mateixa, mai sé per on puc sortir, jugo amb mi mateixa. Aquest és el meu mètode i no ha canviat en aquest disc. Potser sí que ara tinc les idees més clares i en aquest sentit sí que hi ha hagut una evolució, però al mateix temps segueix viva aquesta idea de l’inconscient, aquesta sensació d’estar esperant que caigui el Sant del cel. I de moment, sort que va caient de tant en tant!

Aquests últims mesos has estat de gira amb l’Amaia i li has compost 2 temes. Com es va donar aquesta situació?

Doncs va sorgir de la casualitat. Un dia me la van presentar, vam fer unes birres i ens vam entendre. Tenia una cançó que vaig escriure fa temps, ‘Porqué apareciste’, que un cop escrita em va semblar que no la faria servir, que semblava que no l’havia escrita jo. La tenia aparcada i pensava donar-la algun dia a algú. I quan va aparèixer l’Amaia vaig pensar que era la persona perfecta, que li quedaria de collons! La vam provar i li va agradar. I a partir d’aquí, li vaig escriure una altra cançó, feta pensant en ella. Aquí se m’ha obert una altra faceta que m’encanta: escriure per algú altre.

També he estat tocant amb ella en directe. Estàvem treballant juntes, m’ho van demanar i vaig dir: "vamos allà!". Ha sigut un aprenentatge molt guai perquè m’he col·locat en un altre pla i he pogut veure-ho tot des d’una altra perspectiva; no només a nivell musical, sinó també a nivell humà, perquè veus com funcionen les coses des de darrera. He sortit de la meva zona de confort, però m’hi he sentit molt còmoda. Estic descobrint que, tot i tenir una zona de confort molt definida, em sento molt confortable a tot arreu. De fet, aquesta experiència m’ha ajudat a tornar-me més empàtica, m’ha despertat la part més sociable que tinc en mi.

El 27 de febrer toques per primera vegada en directe les cançons del nou disc. Serà a l’Apolo, dins el marc del festival Guitar. Què hem d’esperar d’aquest concert? Moltes novetats respecte els directes que has fet fins ara?

Tindrem un membre més a la banda, serem 5! És la vegada que més m’he pensat un directe en tota la meva vida. En el cas de l’anterior disc, com que ja era un disc gravat en directe, els concerts eren molt fàcils de muntar i no requerien gaire preparació prèvia. Però en aquest m’hi he volgut involucrar molt: pensar l’escenografia, preparar les llums amb el tècnic... He volgut estar més a sobre de tot i això em posa una mica nerviosa, però al mateix temps m’ha agradat molt fer-ho! Estic molt nerviosa per aquest concert perquè hi haurà un tros molt gros de mi dalt de l’escenari! I la sensació és molt forta.