En els baixos d’un bloc de pisos al barri del Poble Sec, la Lluïsa Castell (Layla) i la Mónica López (Géneveve) assagen amb el director Roberto Romei i l'ajudant de direcció Mireia Lucas quan falten pocs dies per l’estrena. Hem volgut parlar amb les dues actrius per conèixer més de l’obra 'Germanes', que la podeu veure al Teatre Tantarantana fins al 8 de març.

Com us va arribar el text de Wajdi Mouawad? Coneixíeu o havíeu treballat abans amb un text seu?

Mónica López: Jo havia vist 'Incendis' fa uns anys, la que va dirigir el mateix Mouawad al Teatro Español. Després vaig veure la pel·lícula, després la versió d’Oriol Broggi, la versió de Mario Gas... 'Germanes' la vaig veure al Lliure quan la va dirigir ell i la protagonitzava una actriu canadenca en format monòleg, ella feia els dos personatges.

Lluïsa Castell: En el meu cas, vaig veure la pel·lícula 'Incendis' quan es va estrenar i em va impactar tant que em vaig comprar la pel·lícula. L’obra de teatre també la vaig veure i, al cap dels anys, estic aquí fent 'Germanes'. A la nostra feina a vegades passen aquestes coincidències. Estic molt contenta de poder fer un text d’ell.

La primera i última vegada que es va produir aquesta obra al territori espanyol va ser al 2015 i la va dirigir el mateix Mouawad. En què creieu que es diferencia la vostra producció d’aquella altra?

M: A banda de les diferències econòmiques, crec que és molt millor fer-ho amb dues actrius. De l’altra manera es ressaltava el virtuosisme d’una actriu a qui li passava tot. El que m’agrada d’aquesta nova versió és que són dues dones que coincideixen, que són germanes pel que els uneix. Crec que això es perdia en la versió monòleg malgrat fos molt maco. De fet, no són dos personatges, en són quatre, nosaltres ho hem deixat en dues actrius. Tu ho expliques millor que jo, Lluïsa.

LL: Jo no la vaig veure l’altra versió, però preparant la funció em sembla que una de les coses més interessants és aquesta trobada d’aquestes dues dones. Segurament, amb l’altra versió això devia quedar d’una altra manera. És una de les coses fortes que crec que el públic gaudirà.

M: Li dona més profunditat.

LL: I sobretot, perquè sinó, jo no seria aquí .

Com va anar el procés d’agafar el text i posar-lo a escena? Com l’heu viscut?

LL: Per mi ha estat molt emocionant. És una sort poder fer personatges de dones de la nostra edat, ja que n’hi ha pocs. Són dues dones amb una edat mitjana que s’expliquen totes les seves problemàtiques. Crec que aquesta funció parla de la vida amb tots els seus obstacles. El procés ha estat meravellós. Al principi donava la sensació que picàvem pedra, que costava acabar de trobar el què, però ha estat tot molt relaxat i molt ben portat pel Roberto. Jo m’he sentit molt dirigida, molt ajudada, amb moltes eines per trobar la manera de fer-ho. Això és molt agradable i no passa sempre.

M: A mi em costa molt explicar-ho quan estem assajant perquè trobo que la funció no s’acaba de fer fins que l’estem representant. Estic d’acord amb la Lluïsa que hem estat molt dirigides, molt portades, ha estat tot molt precís. Això és fantàstic perquè treballes molt, no estàs en territoris còmodes, no fas el que ja saps fer. M’agrada molt poder parlar del dolor, del pas de la vida d’aquestes dones de 50 anys, de la soledat, dels dolors propis i heretats. Treballar-ho és com estar en arenes movedisses, però és fantàstic. Ja no parlo de la dona ni de l’edat, parlo de la societat amb la qual cal parlar de les coses incòmodes.

'Germanes' és una obra que parla de molts temes, però tots són difícils de definir. Com ho explicaríeu a l’espectador que té ganes de venir-la a veure?

LL: No és una funció convencional. Té un punt de surrealisme i això crec que és la màgica que li permet a l’autor servir-nos els temes dels quals vol parlar. La funció, com ja hem dit, parla de tantes coses... Parla de la vida, de les pèrdues, del dolor, de la soledat...

M: ...de la memòria...

LL: ...de l’exili, de la guerra, de les conseqüències i els efectes colaterals de tots aquests conflictes...

M: ...de la incomunicació.

LL: Quan diem una cosa i en volem dir una altra i al final acabem tallant la conversa i la comunicació ja no flueix. També crec que es qüestiona la família com a obstacle perquè els fills puguin ser lliures. El millor és que la vingueu a veure.

M: Com totes les bones obres de teatre, és difícil de classificar. El millor d’aquesta obra és que planteja moltes preguntes i dona molt poques respostes. Ja sé que és molt tòpic, però és veritat i està molt bé que el públic no es mengi dolçament un pastís, perquè no serà això.

LL: Però també hi haurà emoció i poesia. En Mouawad té un llenguatge a vegades molt poètic i molt bonic.

Tota l’acció passa en una mateixa habitació d’hotel plena d’objectes que responen i interactuen amb les persones que hi passen la nit. Com descriuríeu aquest cinquè personatge?

M: Un fill de p*** . La patim una mica perquè és un espai molt inhòspit, que és el que és la tecnologia i el món d’avui en dia. La tecnologia no dona respostes i això apareix en un moment molt fort que patim una mica. Després dona la volta i hi ha molt de sentit de l’humor.

LL: Això és molt important, hi ha molt de sentit de l’humor en aquesta obra i això està molt bé.

M: Perquè es burla de tot, de la tecnologia i de les persones que s’enfronten a la tecnologia.

LL: Tots aquests avenços tecnològics sembla que ens hagin d’ajudar a fer la vida més fàcil de cop i volta ens la poden destrossar i complicar molt.

M: Jo crec que en Mouawad és molt llest, perquè utilitza la tecnologia perquè sembli que no ens podem comunicar, però el que ens està dient és que nosaltres som els que hem creat aquesta tecnologia i som els que tenim aquests problemes per relacionar-nos.

L’imaginari dramàtic de Mouawad està ple de capes i simbolisme. Quina mena de relació es crea entre les dues protagonistes? Creieu que és des d’aquesta relació que l’autor li va posar 'Germanes' per títol a l’obra?

LL: Jo crec que sí, són dues dones que són molt diferents, de cultures diferents, de classes socials diferents, de tarannà, de caràcter, de tot. Es troben per una coincidència en aquesta habitació i de cop i volta connecten i se’n adonen que són germanes. És així perquè, en el fons, tenen tantes coses en comú...

M: L’estructura de la funció fins i tot t’ho ensenya. La funció està feta de tal manera que la primera trucada d’una és paral·lela a la de l’altra. Estructuralment està molt bé perquè són germanes, no de comportament, però sí de com s’enfronten a això que els hi passa i quan es troben hi ha aquest reconeixement.

LL: I també per la necessitat que tenen les dues de trobar una connexió amb algú. Això que passa a vegades, que et trobes explicant-li la vida a una senyora que seu al teu costat al metro i surts d’allà pensant “li he explicat la meva vida a aquesta senyora i no li explico a la meva millor amiga”.

Quina reacció espereu que tindrà el públic al sortir de veure l’obra?

M: Que agradi molt .

LL: Que els agradi, que els emocioni i que facin un viatge. Perquè jo crec que el teatre, si hi entres i hi connectes, és com un viatge que fas i que “Ua!”. És una petita joia aquesta funció.

M: Per sort ho fem en una sala que, jo no hi he treballat mai, però té molt bona relació amb el públic, el tenim molt a prop.

LL: És una sala meravellosa perquè té una capacitat de gent molt bona. Jo hi vaig treballar bastant fa molts anys, va ser una època molt feliç i molt bona. Tornar-hi amb aquesta funció i amb el Roberto, amb qui no havíem treballat mai junts, és molt emocionant.

Per què creieu que és important representar aquesta obra a dia d’avui?

LL: Perquè parla d’ara i de tot el que li passa a l’ésser humà, és absolutament vigent i pot crear reflexió i empatia a la gent que la vingui a veure.

M: Sí, i sobretot per la memòria. En el personatge de la Layla hi ha quelcom molt important que parla de la migració. Hi ha alguna cosa que ressona en aquesta obra que a mi, a nivell social, m’interessa més que tota la cosa emocional potser.

LL: Parla dels orígens, de les identitats... Tots aquests temes que estan a l’ordre del dia.

M: Avui que està renaixent en el món tot el que està renaixent... Aquesta funció, en part parla del feixismes que rebutgen la diferència. Però al mateix temps, parla del contrari, de no oblidar les arrels, d’on venim.

LL: L’autor és exiliat i parla d’aquesta sensació que les persones exiliades no acaben de ser mai d’enlloc. Estan en conflicte permanent. Estem en un moment que cal parlar de la migració, perquè de migracions n’hi ha hagut sempre. De solucions no n’hi ha o no en tenim. L’autor parla també del dolor que cal exposar i treure, se n’ha de parlar per poder estar en pau d’alguna manera. Si t’ho quedes no acabes mai de curar-ho.

M: Una altra cosa, més tècnica, però que és molt maca, és la qualitat del llenguatge. Es nota que aquest home és bilingüe o trilingüe. Es nota que li agraden les paraules, per com les fa servir. Això és molt maco en una època en el que el llenguatge, amb tanta imatge, ha deixat de tenir importància. Pels que estimem la llengua, les llengües, trobo que és molt agraït.