María Rozalén canta des de petita perquè la seva mare sempre li cantava. Ara canta per a tothom. Després de l'èxit aconseguit a "Con derecho a..."continua el seu camí en el món de la música amb el seu segon treball "Quién me ha visto...". El presentarà al Guitar Festival, al Teatre-Auditori de Sant Cugat i al Teatre Joventut de l'Hospitalet.
Què va representar per a tu, personalment i professionalment, aconseguir el disc d'or amb el teu primer disc "Con Derecho A..." ?
Què va representar per a tu, personalment i professionalment, aconseguir el disc d'or amb el teu primer disc "Con Derecho A..." ?
Va suposar el reconeixement del públic després d'anys de treball. Ser conscient que molta gent ha apostat pel teu projecte en els temps que corren... Que volen gaudir del teu treball, que el que em va servir a mi al principi, també serveix a uns altres. Significa molt en tots els aspectes.
Has aconseguit la fama molt ràpidament. Com ho has gestionat? Què és el millor i el pitjor d'aquest canvi radical?
Estic en un procés continu d'adaptació (riure). Com millor es pot gestionar és rodejar-te dels de sempre, això sí, els que van estar des del principi i no et regalen les oïdes. La part positiva és poder dir, fer coses útils i que arribin a molta gent. Poder influir, transmetre... i utilitzar-ho amb fins positius. Viure del que et fa feliç... El pitjor d'estar exposada és la pèrdua de certa llibertat, sentir-te observada i jutjada sovint. Però compensa.
Estic en un procés continu d'adaptació (riure). Com millor es pot gestionar és rodejar-te dels de sempre, això sí, els que van estar des del principi i no et regalen les oïdes. La part positiva és poder dir, fer coses útils i que arribin a molta gent. Poder influir, transmetre... i utilitzar-ho amb fins positius. Viure del que et fa feliç... El pitjor d'estar exposada és la pèrdua de certa llibertat, sentir-te observada i jutjada sovint. Però compensa.
Ara presentes el teu segon treball “Quién me ha visto...”. Com està rebent la crítica i el públic aquest nou treball?
Afortunadament la crítica i el públic ha sàpigut veure que hi ha un intent de millora en aquest segon treball. És complicat estar a l'altura de les expectatives. Però he/hem treballat moltíssim. Si un s'esforça i es reinventa tot el temps res no pot sortir malament.
Ets compositora de les melodies i de les lletres de les teves cançons. Com és el procés?
Normalment escric molt. Vomito el que surt de dins, el que sento, com una teràpia. Passo molt temps amb la guitarra, començo a pensar melodies i intento encaixar lletra i música.
En què es basa el teu compromís musical? Quins aspectes socials actuals et preocupen més?
M'encantaria que la música i la cultura en general estigués a l'abast de tothom (encara que és ben complicat vivint on i com vivim). Em preocupen les persones en risc d'exclusió social, pel motiu que sigui. Em preocupa la gent al carrer i les cases buides. L'educació dels nens. Les etiquetes... Moltes coses!!!!!
Ets musicoterapeuta. Per què la música ens pot sanar?
Perquè la música va unida a l'ésser humà. És alguna cosa imprescindible per viure. Caminem, bateguem a un ritme determinat. La veu és l'instrument més personal, el vibrador natural. Segons els acords que s'usen es mouen determinades emocions... Per mil raons!!
La cançó Berlín ha estat una de les cançons de la comèdia espanyola ‘Perdiendo el norte’. Ens expliques com va ser l'experiència de col·laborar en cinema?
Per a mi ha estat un somni complert. Imaginava la meva veu en la gran pantalla i no puc ni explicar el que vaig sentir quan em vaig escoltar. Sóc molt fan del cinema espanyol, dels treballs de Nacho Velilla i només m'ha portat coses bones. Tant de bo que sigui la primera de moltes col·laboracions en bandes sonores.
Com et veus en cinc anys? Què t'agradaria estar fent?
M'agradaria seguir cantant, component, estar treballant... Buscar projectes interessants i creatius, que em facin créixer. I en el personal... M'encantaria ser mare, tenir més temps per formar una petita família i cuidar dels meus.
Recomana als socis del TR3SC una pel·lícula, una obra de teatre i una cançó.
Pel·lícula: Sufragistes
Crec que haurien de posar-la en els instituts. Hem de conèixer a les persones, les dones que van lluitar en el seu moment perquè avui gaudim de drets.
Musical: Cabaret
Ha estat l'última obra que he vist en la Gran Via de Madrid i no li trobo res negatiu. Em va semblar espectacular.
Cançó: Tu nombre (Antílopez)
És la cançó que tinc en el cap des que la vaig escoltar. Els companys d'Antílopez són uns genis.
Per Laura Puebla, cap de l'Àrea de Territoris del Club TR3SC
A twitter: @albuepg
Per Laura Puebla, cap de l'Àrea de Territoris del Club TR3SC
A twitter: @albuepg
per
COMPARTEIX