Fa relativament pocs anys que Barcelona ha entès que la tardor és alguna cosa més que l'arrencada de temporada. Perquè ja fa un temps que la referència d'aquests dos mesos que s'acosten és el Festival Temporada Alta. És el festival de tardor de Catalunya gràcies a un treball precís de complicitats amb grans directors però sempre oberts a nous talents.

Desaparegut en la foscor del temps el Sitges Teatre Internacional fundat per Ricard Salvat, adormit per sempre aquell intent de Festival de Tardor de Barcelona, Temporada Alta recull les principals estrenes que, unes dates més tard, baixen a la capital catalana a fer temporada: és el cas de Sol Picó, que després d'obrir el festival el 3 d'octubre, farà funcions a partir del 4 al Mercat de les Flors; de Jordi Casanovas, que reserva l'estrena a Catalunya del seu Ruz-Bárcenas per fer temporada després al Lliure; i l'estrena d'El president, de Bernhard, dirigit per Carme Portaceli, que més endavant farà estada al TNC.

Als espais del festival, aquests dies, hi ha una notable presència de directors de referència internacional. Exemples d'enguany són Peter Brook amb El vestit (The suit); Krystian Lupa amb un altre Bernhard: Tala (Wycinka); o Christoph Marthaler (King size). Però també hi són presents les noves dramatúrgies. Segueixen de prop la brasilera Christiane Jatahy, d'una calidesa i duresa colpidores a I si elles marxessin a Moscou?, o el tercer retorn dels  mexicans Lagartijas tiradas al sol que no amaguen el seu component poètic ni el de denúncia.

D’altra banda, per a les comarques gironines és una oportunitat per gaudir d'espectacles contrastats a la cartellera de Barcelona, de molt diversa sensualitat: és el cas de Llibert, Cels, Traduccions /Translations, o els Bits de Tricicle i les Dones com jo de T de Teatre. 

En clau de noves dramatúrgies de casa, existeix la inquietud de donar-los un aparador per projectar-se fora. Temporada Alta és capital, sí.           

Jordi Bordes. Periodista a El Punt Avui i membre de Recomana