Després de l’èxit de la temporada passada, de rebre el Premi Zirkòlika 2014 al Millor Espectacle de Pallassos, de rebentar la taquilla i d’emocionar-nos amb un nas vermell, Rhum, del director i dramaturg Martí Torras, torna al Teatre Lliure de Gràcia.

I jo que ho celebro enormement, perquè Rhum és emoció, riures, amistat, la màgia d'una professió i, sobretot, l'amor per una persona. Un homenatge entranyable i preciós a un dels pallassos més estimats, el Monti. Un espectacle ple de matisos i detallets que et captivaran.

Ens trobem davant una pista de circ plena de baüls, maletes, música, tendresa, caresblanques, llumetes, records, ‘muehte’ (de morirse) i cinc pallassos fantàstics: Jordi Martínez, Joan Arqué, Roger Julià, Guillem Albà i Pep Pascual, que fan que la sala s’ompli de complicitat, de riure sincer i de ganes que no acabi.
 

Un pallasso no hauria de morir mai. Però és que si ho fa, els propis pallassos s’encarregaran de que així sigui. Pallassos que homenatgen pallassos. Poesia per un dels oficis més generosos: fer riure. La reinvindicació d’una professió. Ningú no sap d’on venen, com són, ni cap on van. La qüestió és que hi són.

Una història preciosa que, per si fos poc, va més enllà de la pista. I ja està, us haurà atrapat, perquè és d’aquelles històries que us endureu a casa, que l’endemà encara li donareu voltes i somriureu recordant-la.

Rhum és un treball d'artesania construït entre tots. El primer, el Monti. Tanto Monti, Monti tanto. Però el cert és que les coses, quan es fan ambtotl’amordelMón, tenen unnoséquè molt especial difícil d’oblidar.

Et pourtant,
j'attendrai
ton retour.

Per Maria Antolín, actriu i productora
A twitter: @mariaantolin_