Avui dia, hi ha qui pensa que la música clàssica o de tradició europea, està destinada al seu fracàs pels seus forts convencionalismes: quantes vegades hem anat a un concert de l’OBC a L’Auditori o de l’Orquestra Simfònica del Vallès al Palau de la Música i hem sentit algú aplaudint entre moviments i hem vist com l’han matat amb la mirada? O hem sentit el típic shhhh...? Quantes vegades ens hem cansat d’aplaudir al director que no parava d’entrar i sortir? I això, que el 90% (i encara és poc!) dels músics hagin de lluir perfectes uniformes negres en les seves actuacions? O ens hem sentit en un ambient massa refinat i tradicional per uns joves que no arribem ni als 30 anys? O els llargs programes de mà que només 1 persona de cada 10 s’acaba llegint per descobrir qui era el virtuós violinista que ens ha deixat bocabadats interpretant el concert per a violí de P. I. Txaikovsky? (per cert, concert que si encara no has escoltat, no et pots perdre la brillant interpretació de Janine Jansen!) 

La música forma part de les nostres vides, és la nostra banda sonora, i segurament som capaços de trobar una cançó per a cada moment que hem viscut al llarg dels anys. La música té una brutal capacitat de comunicació i d’emoció. I quin és el problema? El llenguatge. Molts cops no som capaços d’acabar d’entrar en el món de l’art sense paraules, de deixar-nos emportar per allò que el compositor va sentir en el moment d’escriure la peça. Però, potser, és perquè creiem que no l’entenem i fins i tot pot arribar a ser una barrera, però la música clàssica ha d’agafar el camí per tal d’arribar a tot tipus de públics. Un projecte innovador i molt interessant és el que ha dut a terme l’”Orquesta y coros Nacionales de España” amb els seus concerts – experiències anomenades “Descubre” per tal de mostrar que la música clàssica, contràriament al què pensa molta gent, està més viva que mai. Mira el vídeo aquí.

Mentre esperem que aquesta iniciativa es faci en alguna de les sales de Catalunya, la manera d’entrar poc a poc dins del "perillós" món de la música clàssica (sí, perillós perquè un cop hi entres, crea addicció i no en pots sortir), és deixant-nos endur per grans obres del repertori clàssic de la història, i un exemple n’és, sens dubte, la simfonia núm. 6 op. 74 de P. I. Txaikovski, coneguda també com la Simfònia patètica. Txaikovski és conegut, com un dels grans mestres de la música russa del segle XIX, gràcies a la música simfònica, els seus ballets i les grans òperes.

La sisena simfonia, a part de ser la última escrita pel compositor, es pot considerar una de les més completes i és que Txaikvoski tenia una particular obsessió pel desenvolupament formal d’aquesta (dividida tradicionalment en quatre moviments), ja que veia en ella una unitat total. La 6a de Txaikovski és en paraules del propi compositor, la seva obra més estimada ja que tot i que no va tenir massa bona acollida pel públic i per la crítica el dia de la seva estrena l’any 1893 (any que va morir), s’hi pot trobar un recull de totes les intencions i idees que Txaikovski va copsar en totes les simfonies anteriors.

Si tens més curiositat per escoltar a fons una relíquia de la música clàssica tens dues opcions: escoltar la versió de la simfonia dirigida pel mestre Herbert von Karajan (director de la Filharmònica de Berlín durant 30 anys) o pots trencar la teva barrera amb la música clàssica i viure aquesta experiència en viu al Palau de la Música el proper 7 de febrer a els 19:00h de la mà de la pianista Natalia Sokolovskaia, guanyadora del concurs Ricard Vinyes l’any 2013, el trompetista Carlos Megías i l’Orquestra Simfònica del Vallès.

Per Emma Llésera, musicòloga
A Twitter: @Emma_Lles