El carrer com a marc, presó o espai de resistència. I les arts escèniques com a motor de canvi social, evasió o propaganda. A FiraTàrrega rellegim l’espai públic. Una vegada i una altra, des de fa molts anys. Ens demanem per la vigència, la necessitat o el sentit de les arts de carrer. Ens preocupa la seva supervivència i el seu lloc al món contemporani. I no llencem la tovallola.

Una fira, un festival, un teatre són espais protegits on se’ns permet somniar. Però quin lloc ocupa el somni en el nostre dia a dia? Quins permisos ens cal demanar? A FiraTàrrega també busquem sobreviure al context i a la institució pròpia, així com a les jerarquies del codi escènic i als barrots que representen la rutina o saber-se coneixedor d’alguna cosa.

Ensumar, gratar, tastar el carrer per ser-ne conscients. Escoltar el seu batec, sentir-lo. Això és el que anhelem. Descobrir a fons el seu passat i entendre el seu present. Saber-ne més. No perquè hàgim de canviar res sinó pel dret que tenim les persones a saber del món que trepitgem, pel dret que tenim les persones a somniar i a construir-nos un futur coneixedors de les nostres arrels, sabent per què actuem. No és només una manera de respectar i reconèixer la ciutat on vivim, és una manera de respectar i reconèixer aquell que l’habita. O la recorre amb nosaltres mentre caminem.

Que tingueu una molt bona fira.