Sons industrials, gemecs de criatura i música clàssica és el primer que sent el visitant quan travessa el passadís que du a l’exposició ‘Ni flyers ni pòsters. 25 anys d’imatge Sónar’ a Tecla Sala. Els sons anticipen les sensacions que desperta aquesta exposició, que repassa les 25 edicions del festival a través de les seves imatges promocionals. Desconcert, fascinació o terror són algunes de les emocions que experimenta l’espectador en contemplar tres porcs amb el cap dins d’una gran bola del món, la figura de dues bessones sense testa esteses a terra o una col·lecció de fotografies d’animadores txeques amb barba. Totes aquestes figures formen part de la història iconogràfica de Sónar i permeten al públic endinsar-se en “l’univers artístic en el qual s’ha concebut la imatge del cartell/imatge” del festival, com s’explica al text de presentació de l’exposició. Al darrere d’aquest projecte hi ha Sergio Caballero, artista multidisciplinari i un dels tres directors de Sónar. L’exposició es pot veure a Tecla Sala de forma gratuïta fins al 8 de juny i és l’avantsala de l’edició d’enguany, que se celebra del 14 al 16 d’aquest mes.
La mostra s’inicia amb un PC IBM de sobretaula, que recorda als més joves que no sempre ha estat possible fer un cop d'ull al cartell de Sónar a través de l’smartphone. L’ordinador permet consultar en format CD-ROOM els programes de les edicions de 1994 a 1996, quan el festival començava a perfilar-se com un calaix de sastre de “totes les tendències de la música electrònica contemporània, des dels llenguatges experimentals als nous corrents”, com van afirmar els directors en ocasió de la primera edició. Aquest llenguatge experimental es concreta al llarg de les deu sales de l’exposició, on apareixen des d’imatges de les campanyes del Sónar que han fet més fortuna fins a reproduccions a petita i gran escala d’alguns dels seus protagonistes. No hi falten les fotografies de les bessones amb poders paranormals del cartell de 2000, ni de Maradona, la imatge de Sónar l’any 2002. Al seu costat, es projecten clips de vídeo amb escenes ben variades: des de gats de pèl sedós, prenent la fresca, fins a éssers gegants i peluts “l’única feina dels quals és llançar objectes d’or a una trituradora industrial”, segons s’explica en un dels rètols. Si Sónar ha aconseguit connectar amb el públic, és perquè també ho ha fet amb el context social. El repàs de la història del festival és a més un repàs per les etapes que ha viscut el país en els darrers 25 anys. No hi falten crítiques mordaces a la crisi econòmica i al seu impacte en el sector cultural – és paradigmàtica la imatge ‘Sónar es ven’, de 2011 – i homenatges a la ‘cultura de polígon’ o a estafadors que s’han acabat guanyant la simpatia popular, com El Dioni. L’exposició compta, a més, amb dues sales on es projecten fragments de dos dels curts més reeixits que ha produït el festival. Són ‘Finisterrae’ (2010), una roadmovie que narra el viatge de dos fantasmes de Barcelona a A Coruña, i ‘Ancha es Castilla /N’importe quoi’ (2014), una inquietant pel·lícula protagonitzada per una colla d'aliments en estat de putrefacció que han de fer front a una possessió demoníaca. L’espectador que decideixi entrar a la sala de projecció d’aquest curtmetratge es trobarà amb una sorpresa no menys inquietant: compartirà seient amb dues reproduccions a gran escala dels protagonistes del film. La mostra també té la seva pròpia galeria de personatges il·lustres. Hi ha els fantasmes de ‘Finisterrae’, una sinistra col·lecció de ninots ventrílocs bessons i Alegria, la nina posseïda pel diable de Sónar 2004 amb un plat d’almoina al davant. ‘Ni flyers ni pòsters’ s’acomiada amb aquest toc d’ultratomba, que posa fi a una exposició delirant, eclèctica i enormement creativa. Un viatge per l’univers artístic d’un festival que demostra una vegada més que la música és el seu punt de partida i l’experimentació, el seu horitzó. 
Clàssics de Sónar
Un festival en constant evolució
COMPARTEIX