Crònica d'Albert Ibáñez, soci que va poder per veure l’estrena de ‘Cyrano’ i passar un cap de setmana a Girona amb el TR3SC.

Confesso, abans de parlar del muntatge, que sóc un entusiasta de Cyrano de Bergerac. També reconec que el meu 'frikisme' ha fet que vegi la pel·lícula protagonitzada per Gerard Depardieu a l’any les mateixes vegades que emeten “Pretty Woman” a la televisió. Dit això, em perdonareu si faig una crònica molt personal.

Feia uns quants mesos que sentíem a parlar del 'Cyrano' que preparaven el tàndem del director i dramaturg Pau Miró i l’actor Lluís Homar. Després de l’èxit de Terra Baixa, l’interès creixia encara més. Quan aquest divendres he arribat a Girona gràcies al TR3SC, he intuït que seria una gran nit de teatre. Doncs no era per menys. He pensat: sóc a Girona, vaig al festival Temporada Alta, gaudiré de Cyrano i gaudiré d’una nit d’hotel a l’Hotel Casa Anamaria. Les expectatives eren altes, però quan jugues amb una carta guanyadora res pot fallar.

Encara que els primers moments del nou muntatge del tàndem Miró-Homar ha costat d’arrencar i agafar embranzida, quan ha trobat el seu lloc a l’escena, no l’ha parat res. Amb una escenografia arriscada, però que en cap moment distreu a l’espectador, i un gran treball actoral, aquest Cyrano fa que hagi gaudit encara més de la proposta que he tingut davant dels meus ulls.

Cal destacar la gran feina de l’Aina Sánchez i l’Àlex Batllori. La veritat que transmeten a escena és meravellosa i la direcció meticulosa del Pau Miró crea una màgia especial quan s’uneixen aquests dos actors amb el monstre del Lluís Homar. Si el conjunt ja era brillant, només faltava sentir de fons la veu de Sílvia Pérez Cruz en un tema delicat creat expressament per aquest muntatge. Espero trobar-lo aviat al Spotify per escoltar una vegada i una altra fins a saber-me’l de memòria.

Tots, al cap i a la fi, som com Cyrano de Bergerac. L’amor sempre ha mogut el món, i tots hem tingut inseguretats quan estimes si som realment la persona indicada per la teva parella, si som massa lletjos i no els agradem prou... Quan parlem d’amor, ens veiem el mirall i ens veiem tots els defectes oblidant-nos que, potser, el que considerem els nostres defectes són els que més atrau l’altre. Que per l’altra persona són les nostres grans virtuts i el que més els enamora. Tinguis el nas gran o no, et consideris ben plantat o poca cosa, el món no el mou una bellesa objectiva, si no la que nosaltres sentim. Com a periodista sempre he negat l’objectivitat. Perquè, al cap i a la fi, la bellesa és veu només des dels nostres ulls. Com deia un altre autor francès, “l’essencial és invisible als ulls”.

Amb tot això al cap, surto del Teatre Municipal de Girona i em dirigeixo a sopar una crep al carrer del costat i després cap a l’hotel Casa Anamaria. Allà dormiré com un nen al dia de Reis, envoltat de regals. Perquè (deixeu-me ser una mica sentimental) l’amor és el millor regal que ens dona la vida.