L’Arc triomfal de la ciutat amb unes proporcions clàssiques però amb alguns elements ornamentals que ens fan parlar de neomudèjar. Va ser construït el 1888 com a una entrada a l’Exposició Universal del mateix any. Una bona oportunitat per pujar fins a dalt de tot del monument per poder gaudir d’una de les vistes més privilegiades de la ciutat i també veure d’a prop tots els detalls que no es deixen veure fàcilment.

Primerament va ser construït com a un edifici d’habitatges però més tard, gràcies al desig del propietari de fundar una biblioteca pública, es van fer les reformes pertinents  perquè l’edifici comencés a prendre forma. Més que una biblioteca es podria dir que és un museu, petit i amb un mobiliari de fusta noble. S’hi accedeix a través d’una majestuosa escala amb columnes jòniques en ambdós costats i una rèplica de l’estàtua de la llibertat a l’entrada.

És la nova seu de l’Escola Superior de Disseny però conserva en perfecte estat l’estructura original i l’aspecte industrial de l’antiga fàbrica tèxtil Macson de l’any 1952. Un espai tenyit per l’ambient estudiantil que sempre hi ha durant tot l’any, però que podràs gaudir en primícia de la seva plenitud i elegància sense interrupcions.

Es tracta d’un edifici d’habitatges del districte de Sant Andreu que havia estat ocupat per obrers durant la Segona República. Avui en dia, es considera una icona de l’arquitectura racionalista de Barcelona impulsada per la Generalitat de Catalunya, ja que va ser un projecte social innovador i integrat en l’entorn urbà.

La fàbrica d’Anís del Mono és un edifici arquitectònic d’un gran valor patrimonial ja que conserva diferents sales en perfecte estat com ara, la sala de destil·lació, l’arxiu i el despatx del gerent. Vicenç Bosch i Grau, únic propietari de l’empresa, se’l relacionava amb el modernisme per mitjà del cartellisme i l’arquitectura i així es pot veure la seva empremta en aquest gran edifici.

És una masia ubicada a Sant Joan Despí, transformada per l’arquitecte Josep Maria Jujol i Gibert, i ha esdevingut una gran institució d’aquest arquitecte. La façana de la masia està decorada com si fos una gran carrossa que el que vol és crear una lloança a la Verge Maria. A l’interior destaca l’escala que dóna accés al primer pis, rematada per una cúpula helicoïdal de planta octogonal, on hi presideixen els colors blau i blanc.

Aquesta masia té restes d’una torre medieval propietat del baró de Creixell, enterrades a les parts més profundes de la casa. Can Basté es va utilitzar com a magatzem durant molts anys, fins que l’any 1995 van finalitzar les obres de rehabilitació i va esdevenir el que podem veure ara: el Centre Cívic de Nou Barris. L’edifici té una forma quadrada i una teulada a quatre vessants, coronant la teulada trobaràs un pinacle de ceràmica verda vidrada que també corona el sostre de l’església.

És un edifici medieval del segle XIII adossat a l’aqüeducte romà. Tot i així, l’edifici anomenat ‘Ca la Dona’ no neix fins el juny de 1988 i es tracta d’un espai feminista on es reunien les dones. Aquest nou i actualitzat espai s’ha volgut inspirar en criteris innovadors de sostenibilitat. A més, destaca per utilitzar panells contralaminats de fusta que bàsicament estructuren l’edifici en sí.

Havia sigut una casa del segle XIX però que ara està totalment rehabilitada amb materials de poc impacte mediambiental i, per tant, es converteix en un edifici de ‘baix consum’. Serà utilitzat com a local comercial, coworking o vivendes familiars.

Durant molts anys va ser una galeria comerical situada per sota del Carrer Pelai, entre Plaça Catalunya i el Carrer Balmes. Va ser un espai premiat per l’Ajuntament de Barcelona i també declarada atracció turística, pel seu encant, al 1949. La galeria havia de formar part del que volia ser una ciutat subterrània que enllacés les Rambles fins la plaça Urquinaona, però finalment va ser abandonat.