El jazz és una música lliure i enormement creativa que s’ha de gaudir sense prejudicis. Per entrar-hi convé dinamitar alguns tòpics populars, com el fet que el títol de “rei del jazz” recaigui habitualment, i per obra de la segregació, en músics blancs com Glen Miller, Tommy Dorsey o Benny Goodman. Tots ells excel·lents músics, que es limitaven però a reinterpretar per al públic blanc la música de les orquestres negres de King Oliver, Fletcher Henderson, Jimmy Lunceford o Duke Ellington, veritables creadors de l’estil. Sovint haurem de fer aquest desplaçament de focus per trobar els veritables protagonistes d’una història carregada de connotacions socials, polítiques i econòmiques.

Alguns crítics pretenen també que “l’autèntic” jazz s’acaba als anys 30 i que tot el que ve després no fa més que degenerar la puresa original. Negaríem així als músics posteriors que han donat universalitat al jazz i han il·lustrat fidelment els temps que els ha tocat viure. El jazz ha fet de la pròpia revisió i de la fusió amb altres músiques una autèntica eina de regeneració que té en Lennie Tristano, Charles Mingus, Charly Haden o Ornette Coleman alguns exemples de modernitat.

Tele Montoliu, gran nom del jazz català

Un altre tòpic diu que els millors músics han de ser negres i americans, i amb aquest criteri s’omplen col·leccions particulars de discos i programacions de festivals. Sense menystenir la procedència i el deute etern amb els creadors originals, no es pot oblidar que el jazz ha fet arrels en els llocs més diversos del planeta i s’ha imbricat amb tot tipus de músiques i cultures; sense aquesta amplitud de mires, Django Reinhardt, Tete Montoliu, Jan Garbareck, Enrico Rava o Gato Barbieri no serien considerats figures locals d’abast universal. Al voltant dels mites indiscutibles, com són Louis Armstrong, Duke Ellington, Charly Parker, Miles Davis o John Coltrane, per citar-ne alguns, hi ha una munió d’excel·lents músics que han fet vessar la creativitat en el jazz. A l'ombra dels "caps de cartell" han crescut rivals de talla que han cimentat un edifici de meravelloses asimetries.

El jazz no seria el què és si els nous estils no s’haguessin contraposat als anteriors, si a Chicago Bix Beiderbecke no hagués refinat la formula vinguda de New Orleans; si les orquestres de swing no haguessin donat ales a solistes com Coleman Hawkins o Lester Young; si solistes com Thelonius Monk o Dizzi Gillespie no s’haguessin posat ulleres fosques per accelerar el ritme del bebop; si Gil Evans, Paul Desmond, Dave Brubeck o Gerry Mulligan no haguessin trobat cool la música que venia d’Europa; si Max Roach, Art Blakey o Sonny Rollins no haguessin tornat l’essència del ritme i els solos al hard bop; finalment, si el jazz no es reinventés en cada estil, no hagués aparegut tampoc el latin jazz de Paquito D’Rivera o Chucho Valdés, ni les túniques africanes d’Archie Shepp, Sun Ra o l’Art Ensemble de Chicago per donar color i mística a un free jazz encara controvertit.

El pianista de jazz Chucho Valdés

Parlem d’una història curta en el temps (en prou feines 100 anys) però llarga en experiències, que ja no es pot reduir a una època o un territori determinat, ni s’explica amb quatre noms de referència. Cada instrumentista destacat té un exèrcit de seguidors, cada època hi suma nous valors ben perceptibles i cada zona del planeta hi aporta el seu paisatge; així el jazz esdevé un imparable work in progress que ara ens proposa noves figures com Ambrose Akinmusire, Gregory Porter, Robert Glasper o Tigran Hamasyan i, perquè no, Perico Sambeat, Chano Domínguez, Javier Colina, Jorge Pardo, Marc Miralta, Manel Camp, Giulia Valle, Albert Bover i un llarg etcètera per a una llista que podeu confeccionar al vostre gust.

Per Josep Bergadà