O millor dit, com s'ha de veure Conillet? Doncs amb ganes i amb la predisposició del que sap que sortirà del Lliure amb una patacada a l'estómac.

No em considero especialment feminista, ni tampoc de l'altre extrem. Sempre he cregut en la igualtat entre gèneres i en la necessitat que les dones exerceixin el rol que els correspon i no el que els hi assigna injustament la societat. Però amb aquestes conviccions no n'hi ha prou.

Conillet et recorda a tu, a mi i a tots els que vam ser a l'estrena del Lliure (alguns l'havíen pogut veure abans a Temporada Alta) que en matèria d'igualtat, tot està per fer i no sembla que tot sigui possible. La vida d'una mare soltera al càrrec de dues criatures de 8 i 3 anys, esdevé un caos absolut. Una entrega total a la vida dels seus fills a canvi de la renúnia absoluta de la vida pròpia.

Fins aquí tot pot sonar a tòpic. Qui més qui menys ha sentit, vist o viscut històries similars. Però si el bon teatre té una virtut, aquesta és la de fer-te qüestionar tot allò en el que tu creus i el text de conillet et trepana la consciència com el martell pneumàtic de sota la finestra on dorms.

I de la Clara Segura? No n'hem de dir res? Oitant! Ho reservo pel final. Com totes les coses bones.

Perquè el paper que fa la Clara (que ja ha demostrat sobradament la seva versatilitat) la sitúa a l'olimp de les grans actrius. És l'actriu total. És capaç de navegar per tot un mar de sentiments que et porta des de la ironia i el sarcasme més malparit, fins al drama més brutal i colpidor. Diria que ho fa sense despentinar-se, però si el monòleg que interpreta ja és difícil, ella ho salpebra amb una acció frenètica sobre l'escenari que transcorre paral·lela al text que representa. És una bèstia que rugeix amb força un text que per no per esperat resulta menys colpidor. És impossible no empatitzar amb la figura de la dona putejada per la vida.

És impossible no plantejar-se de nou, si tot allò que un pensa és suficient. És impossible no sentir-se culpable per viure en un món que permet aquestes coses. És impossible no sentir-se avergonyit. És impossible resistir-se al Conillet de la Segura.

En Miquel Curanta és el director del Club TR3SC

a Twitter: @mcuranta