Una de les cares més singulars d’aquest polièdric festival és la Setmana de Creació Contemporània, que en quatre dies concentra una desena d’espectacles repartits en diferents espais de la ciutat i programats de manera que en un cap de setmana sigui possible veure’ls pràcticament tots. La raó és que, a més del públic en general, Girona rep els programadors, nacionals i internacionals, que s’hi apleguen per tal de compartir experiències i projectes i oferir a les companyies la possibilitat de projectar-se internacionalment.
Es tracta d’una de les seccions més “arriscades” del Temporada Alta, però també d’una de les que, probablement, ens reserva les descobertes més sorprenents; muntatges de petit format i poc convencionals realitzats per companyies amb voluntat innovadora que sovint combinen diferents disciplines o n’alteren els codis establerts per tal de trobar una via d’expressió nova i autènticament personal.
Sense excloure alguna primera visita –com ara, Berlin, una companyia belga que, amb Perhaps all the dragons, ens convida a una original taula rodona amb 30 pantalles i 30 històries diferents a través de les que comprovarem la versemblança de la teoria dels sis graus de separació–, l’edició d’enguany (del 19 al 22 de novembre) en general es retroba amb noms que ja s’han fet un lloc dins el panorama de les arts escèniques contemporànies –un dels “habituals” és, per exemple, Roger Bernat que hi estrena We need to talk– i ve avalada per espectacles amb un cert rodatge aquí i fora de les nostres fronteres.
Així, d’entre aquest seguit de propostes engrescadores, els esperits inquiets podran gaudir de tres interessants propostes multidisciplinàries: Constructivo, un espectacle d’Ernesto Collado, aquest cop conxorxat amb Piero Steiner, que ens planta davant dos paletes que filosofen amb humor sobre la manera de construir actual; La posibilidad que desaparece frente al paisaje, d’El Conde de Torrefiel, una jove companyia que destaca per l’estètica visual i textual d’uns espectacles que barregen la dansa, el teatre i les arts plàstiques, i La banda de la fi del món, de Los Corderos –un parell de “xais” que ja fa deu anys que corren pel món amb el seu teatre “bastard” i que per primer cop s’acompanyen d’una “ovella”–, amb un espectacle que, com sempre, indaga en la naturalesa de l’ésser humà aprofitant tot tipus de material artístic: la veu, els objectes, la música, el cos... i, sobretot, el moviment.
Els amants del circ no es poden perdre Bèsties, la darrera proposta del Baró d’Evel –la petita i sensacional companyia de Blai Mateu Tries i Camille Decourtye–, que un any més tornen a plantar la seva carpa per mostrar-nos el vessant més poètic d’un art que han renovat completament i en el qual el cavall ha adquirit un protagonisme absolut. Indomador, d’Animal Religion, és un solo circense, tècnicament molt depurat i més visceral, que revela el nostre interior més animal i explora la possibilitat d’un altre gènere que va més enllà de la masculinitat o la feminitat.
I, més directament vinculats amb la dansa, El cinquè hivern, la darrera coreografia de Mal Pelo –Maria Muñoz i Pep Ramis– fruit de la seva residència al Teatre de Salt, i UnDosTresUnDos, d’Albert Quesada, un barceloní format a Brussel•les que, en aquest cas, investiga sobre el flamenc i la connexió que s’estableix entre aquest art i el públic.
Per Núria Sabat, periodista i col·laboradora de Recomana
per
COMPARTEIX