La segona jornada del cicle “El teatre per dins” del TR3SC s’ha centrat en la producció, una àrea que, sovint, queda difusa i molt a l’ombra, però que esdevé imprescindible perquè l’espectacle acabi sent una realitat. Aquest cop l’escenari ha estat l’Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia, i la convidada la productora Anna Rosa Cisquella, que des del 1986 també és coordinadora general de 3XTR3S, l’empresa gestora i programadora dels teatres Victòria i Poliorama.

Les seves primeres passes dins l’àmbit de les arts escèniques van ser determinants pel seu futur professional. El 1975 feia teatre a l’Orfeó de Sants i, per atzar, va tenir l’oportunitat de substituir una actriu d’Els Joglars, tenia 19 anys i va aturar la carrera d’Història embrancant-se en aquesta aventura que li inocularia el que ella en diu “el verí del teatre”.

Durant l’any i mig que va treballar als Joglars va poder conèixer en primera persona el funcionament d’aquesta companyia professional: com s’organitzaven, el rol de cadascú... múltiples aspectes de gestió que aplicaria anys més tard al capdavant de Dagoll Dagom, amb Joan Lluís Bozzo i Miquel Periel:  “Vaig aprendre sense adonar-me’n, que és l’aprenentatge bo en aquest tipus de coses. Vivint-lo, estant dins de la professió, veient tot el procés”. S’ho feien tot ells: des de fer d’actors, conduir la furgoneta, muntar i desmuntar, tancar els bolos... Desbordaven energia i entusiasme i, per tirar endavant, estalviaven com podien: anant a restaurants barats i, fins i tot, dormint a casa del públic.

L’any 1985, després de ‘Glups!’, Cisquella va deixar la interpretació per dedicar-se plenament a la producció. Des d’aleshores ja no ha tornat a trepitjar l’escena.
 

 “La producció és com ser el pilot d’un avió. Has de volar, enlairant-te molt, però també has de saber aterrar i que tot vagi bé”. Així veu Anna Rosa Cisquella la seva professió, una figura indissociablement lligada a la passió. “Un bon productor no pensa només en els números. Primer de tot ha d’enamorar-se obsessivament del projecte. Has de ser una mica paranoic per dir ‘Això és el que vull fer i ho faré. Buscaré el recursos. Si no ets molt treballador i hi somies a la nit... és difícil aixecar-ho”.

També creu que el productor ha de tenir el cervell en forma de ventall: “Has de pensar en 40 coses alhora i anar-les solucionant sense tancar el ventall. Mentre tens problemes de contractes, pactes bolos, parles amb els proveïdors, etc.” En aquest sentit considera que el productor no s’allunya massa del que s’entén per empresari, encara que per a ella el productor és més un “artista total” que acaba fent tot tipus de gestions, amb més o menys suport en funció de la grandor de l’empresa. D’altra banda, la seva feina no es clou mai. "Quan s’acaba un espectacle ja comences a pensar què faràs".

“El teatre és un negoci d’alt risc. Cada vegada que fas un espectacle és com si comencessis de zero i tornes a patir exactament el mateix”. Ho compara amb la construcció d’una casa, en què primer compres un terreny amb una idea en ment i, a poc a poc, per pressupost i d’altres motius, la idea es va modificant, acoblant desitjos amb realitat. “Però has de pensar que li agradarà al públic, és clar!, i no a tothom, sinó a un target concret. Ara, això no ho sabràs fins que ho facis”.

També s’ha de tenir molt clar “on és el teu risc, fins a on pots suportar”. Aquí posa com a exemple ‘Boscos endins’, un espectacle que sabien que podria no agradar el gran públic, com va passar. “Ens vam arruïnar, però ja ho teníem contemplat com a possibilitat. Vam acabar abans del previst perquè aixecar el teló ens costava diners. És molt frustrant, però amb el temps assimiles els fracassos”.

Cisquella –que qualifica Dagoll Dagom com una companyia i no com una empresa productora, ja que ells mateixos desenvolupen tot el projecte amb autoria pròpia– defineix el teatre català com una “indústria molt artesanal” que s’ha d’organitzar com qualsevol altre negoci, independentment de la seves fites. “Dagoll Dagom sempre diem que ‘No fem teatre per guanyar diners, volem guanyar diners per fer teatre’, que és diferent. Quan vam començar, l’objectiu principal no era ni molt menys lucrar-nos, sinó recuperar el públic. Els teatres estaven buits! Ho fèiem perquè ens agradava, teníem una vocació. Però, després, per continuar fent teatre, necessites diners i preocupar-te de la realitat, sinó desapareixes al cap de 4 dies.”
 

Dagoll Dagom representarà ‘Mar i Cel’ fins al gener perquè, apunta, “desgraciadament no hi ha muntatges per al Teatre Victòria, amb 1.200 places”. Així com abans hi havia moltes produccions de gran format, ara una companyia de 8 actors ja es considera gran. “Nosaltres havíem viatjat de bolo uns 20 actors amb ‘T’odio amor meu’ i no ens consideràvem una macrocompanyia. Ara és una barbaritat!”. I reprodueix les paraules de l’actor i director Joan Lluís Bozzo quan diu que “a dia d’avui els muntatges són d’Ikea: una o dues cadires, una taula, una alfombreta... no hi ha recursos, això està bé per a sales petites, però no per al Victòria”.

Aquesta és, actualment, una de les creus de la producció catalana. Per contra, una de les cares és l’enorme capacitat d’alguns espectacles per enganxar el gran públic, mantenint-se en cartellera fins a 8 o 9 mesos, un fet “excepcional” que contrasta amb el que succeeix als teatres d’arreu d’Europa on, tret de Londres i puntualment París, sols hi estan 1 o 2 mesos.

Conquistadors, ambiciosos, picapedrers, hàbils, flexibles, enginyosos... Aquests són, per Anna Rosa Cisquella, els atributs que caracteritzen els productors i que troba a faltar en les noves fornades. Pensa que estan més ben preparades tècnicament, però mancades de “l’esperit progre” necessari per generar projectes. Tampoc hi ajuda la dificultat del moment, però confia que es crearan noves estructures i els productors del present trobaran el seu lloc, rellevant-los i donant continuïtat a aquest gran projecte compartit que és fer possible el teatre.

Per Núria Cañamares, periodista i col·laboradora de Recomana
Segueix les recomanacions clicant aquí