El festival de tardor de Catalunya és el Temporada Alta de Girona-Salt. Un títol oficial que ja feia anys que era l’oficiós, assumit per l’ampli públic que entén i recolza el paper preeminent que ha adquirit en el calendari cultural del país. Entre octubre i desembre l’agenda s’omple de dies assenyalats per als que busquen en els escenaris èxits garantits o aventures teatrals.
N’hi ha per a tothom en una programació que ha sabut ser transversal sense confondre als molts tipus d’espectadors que han fet del Temporada Alta una referència. Per als primers pot ser un incentiu recuperar els magnífics monòlegs de Toni Gomila (Acorar) o Lluís Homar (la versió de Pau Miró per a una sola veu de Terra baixa) o el no menys atractiu soliloqui que Lolita Flores ofereix en l’adaptació de Joan Ollé de La plaza del diamante, o Rosa María Sardà en Crecenunsoldéu de Stefano Massini, dirigida per Lluís Pasqual. El segell de qualitat testada que també exhibeix Vilafranca de Jordi Casanovas, Rhum, l’homenatge de Martí Torras a Joan Montanyès “Monti”, o Els veïns de dalt, primera i reeixida incursió de Cesc Gay a la comèdia de bulevard. Fins i tot és l’ocasió per a reprendre el rastre de mavericks com la Fundación Collado-Van Hoestenberghe (Constructivo) o El Conde de Torrefiel (La posibilidad que desaparece frente al paisaje).
Per als que es llancen a cegues a l’eclèctic menú teatral –oferta comparable al criteri únic que imposava Ferran Amat a Vinçon: la qualitat– també hi ha una generosa programació. Imprescindibles per a curiosos com Dinamo, el nou text del trio d’autors argentins format per Claudio Tolcachir, Lautaro Perotti i Melissa Hermida; el judici muntat per Roger Bernat i Yan Duyvendak al príncep Hamlet (Please continue), un interessant experiment que converteix la ficció en un cas real d’assassinat sotmès al dictamen d’experts juristes.
L’Andrei Rublev d’una companyia sense etiquetes com Societat Doctor Alonso, en col·laboració amb l’artista Nazario Díaz; la performance Le sec et l’humide de Guy Cassiers, basada en textos de Jonathan Littell sobre l’empremta del nazisme a Bèlgica; les titelles inquietants i adultes de William Kentridge (Ubu and the Truth Comission); el teatre polític dels mexicans Lagartijas tiradas al sol, aquesta vegada endinsant-se en el terreny minat del narcotràfic (Está escrita en sus campos), o l’explosiva combinació de Beckett i Korsunovas (Krappp’s Last Tape).
Malgrat que Fabrice Murgia sigui un nom habitual en el Temporada Alta des de 2012, hi ha raons serioses perquè es trobi novament amb ell a El Canal per a gaudir de Notre peur de n’être. També Cheek de Jowl-Declan Donnellan, Thomas Ostermeier i Peter Brook són noms consagrats que persisteixen en posar a prova el seu talent en cada nou muntatge. Donnellan arriba amb la seva companyia russa per a oferir la seva versió de Medida por medida de Shakespeare, una posada al dia del muntatge anglès de 1994, adaptat a la realitat de la Rússia contemporània. Ostermeier recupera El matrimoni de Maria Braun –una producció muniquesa de 2007– amb l’extraordinària Ursina Lardi com a protagonista.
Per a nostàlgics de Fassbinder, el Cinema Truffaut projectarà el 7 de novembre la seva memorable pel·lícula. El mestre Brook du The Valley of Astonishment, un espectacle inspirat en un poema persa que ja va versionar el 1979 i amb certs ressons del muntatge que va dedicar als textos d’Oliver Sacks.
També anima a emprendre el viatge en cotxe, bus o tren la nova adaptació d’un clàssic de Les Antoniettes i Oriol Tarrassón. Després d’Ibsen i Txèkhov, ara toca Tennessee Williams (Un tramvia anomenat desig), potser imbuït encara per les seves lectures per muntar Somni americà en el Teatre Lliure. O l’incentiu de gaudir d’una estrella de l’escena britànica com Michael Pennington –recentment reclutat per Kenneth Brannagh per a la seva nova companyia estable– endinsant-se en la vida d’Anton Txèkhov.
O paladejar l’exquisidesa que ha preparat Josse De Pauw amb la música lliure de Thelonius Monk (An Old Monk). O la curiositat de saber què han fet Aleix Aguilà i Pau Miró amb la Hedda Gabler d’Ibsen (Filla del seu pare), o esbrinar qui és Pablo Messiez (Los bichos / Las plantas), l’actor argentí de la tropa de Veronese que es descobreix ara com autor; o quin és el límit d’Alberto San Juan en el seu retrat del rei emèrit (El rey); o com ha arribat a pervertir a Jordi Oriol i Xavier Albertí La tempestad de Shakespeare (L’empestat).
Per Juan Carlos Olivares, periodista del col·lectiu recomana.cat
per
COMPARTEIX