Pot sonar a tòpic però no ho és, Joan Pera no necessita presentació. Ens ha fet riure amb obres com “La extraña pareja”, ha doblat a Woody Allen, va inaugurar TV3 i sempre s’ha relacionat amb el públic de manera senzilla, propera i afablement. Ara està de gira per Catalunya amb Fer riure és un art per celebrar 50 anys damunt dels escenaris.
Fer riure és un art és una classe magistral sobre l'art de fer riure. Ens fas un avançament?
És un espectacle que pretén explicar, tot rient, què és el riure i perquè riem. Podem fer riure amb tot: amb la paraula, amb el gest, amb el caminar, etc. En la funció em pregunto de manera perplexa per què jo faig riure? Jo en principi no tinc cap sentit de pallassos o d’imitador ,que és el que fa riure normalment. Així que hi ha alguna cosa més.
Com et va entrar el cuc per la interpretació?
Això és una actitud que va sorgint. A dalt de l’escenari tinc una certa gràcia mentre que fora de l’escenari sóc una persona completament normal. Des de sempre veia que m’escoltaven. Sempre he sortit a l’escenari: primer recitant el vers de nadal, de més gran en un grup de teatre i més endavant a la “tele”.
Què t’ha motivat per no perdre aquest interès durant els alts i baixos de la professió?
El meu desig constant sempre ha estat agradar, que la gent sigui feliç i s’ho passi bé. Quan pensava en deixar-ho perquè per exemple hi havia un fracàs sempre tornava a tenir contacte amb la gent i em donava força. Si em vols ensorrar, amb una mala crítica ho faràs. Jo treballo per agradar i fer feliç.
La extraña pareja va suposar un punt d’inflexió en l’escena catalana i ha esdevingut un clàssic. La van arribar a veure més de 2 milions de persones i hi havia molta gent que repetia. Què els feia repetir? Quina era la clau de l’èxit?
La clau de l’èxit és que s’ho passaven molt bé i l’altra que la gent que venia sabia que aquella funció seria diferent. Sempre improvisàvem. Cada funció que fèiem era per ells. Gràcies a que hi hagué canvis vam estar sis anys fent-la. El teatre ho és tot menys rutina.
Què va suposar a nivell personal i professional treballar amb Paco Morán?
Sempre he admirat molt a la gent de teatre. Per a mi el Paco era una persona de referència. Sempre l’havia anat a veure. Que el Paco volgués treballar amb mi era un honor. Jo sempre he treballat amb gent a la qual he admirat com el Capri, la Sardà, el Woody Allen, la Mari Sampere...
Quina obra t’agradaria interpretar?
Tot el que he fet sempre és intentar que cada funció fos com el meu fill. Fer teatre és un amor. A cada funció hi ha alguna cosa que m’ha marcat. Ara estem preparant l’avar de Molière i això m'il·lusiona. El que necessito abans de res és saber què vol dir el text, no aprendre'l de memòria. A partir d'aquell moment treballo en buscar l’empatia amb el públic. Sóc un comunicador més que un actor, en definitiva sóc un buscador de complicitats.
Ets molt conegut per ser el doblador de Rowan Atkinson i Woody Allen. Com va ser l’experiència de conèixer al cineasta?
El doblatge és un servei lingüístic al país. Com en l'escenari, en el doblatge també m’ha sorgit la complicitat amb el públic i això fa que no sigui un gran doblador. Per ser un bon doblador hauria d’imitar l’actor i prou i no buscar la complicitat. Li vaig buscar alguna cosa més al doblatge del Woody i això va fer que aquest vulgues conèixe’m. Deia que a Espanya les seves pel·lícules tenien més èxit que en d'altres llocs gràcies al meu doblatge. Va ser molt amable i és un gran record de per vida.
Quina és la situació actual del doblatge a Catalunya?
Partim d’una base que és el fet que la qüestió econòmica ens ha marcat molt i en l’aspecte del doblatge encara més. Es cobra menys del que es cobrava. Per una altra banda la política cultural del país i d’Espanya és contrària al doblatge. Volen que siguem un país de versió original. Amb això no hi estic d’acord.
Ara no estic fent res de televisió. Ja sóc gran. La televisió crema moltíssim els seus productes. Les lluites de les audiències fa que es busqui el públic jove desesperadament. Els grans som cireretes de pastís. M’agradaria treballar a TV3, que és la “meva” i jo la vaig inaugurar. He fet les primeres sèries d’humor que s’han fet al país a TVE però amb tv3 mai hem tingut el “feeling” per a fer res i com més anys passen més difícil és que hi treballi. Potser algun dia em faran sortir dins d’ una urna dient que aquest, jo, va ser el que va inaugurar la televisió (riures)
I ja per finalitzar l'entrevista, recomana als socis del tr3sc una cançó, un llibre, una pel•lícula i una obra de teatre.
Una cançó: Els Beatles m'han marcat. També ho ha fet Imagine de John Lennon. A casa nostra, Serrat sempre m'ha captivat.
Un llibre: Qualsevol de l'autor Jardiel Poncela. La seva obra va en la línia d’humor de Groucho Marx i del Woody Allen. (Consulta els llibres de l'autor a la Llibreria digital del TR3SC)
Una pel·lícula: Esplendor en la hierba, West Side Story i la millor pel·lícula és Qué bello es vivir. Té la màgia d’una història única.
Una obra de teatre: Recomanar una obra de teatre és complicat perquè no hi puc anar sovint ja que ho fan a la mateixa hora que jo treballo però una obra imperdible és Amor & Shakespeare. Mar i cel també és molt recomanable. Aquesta obra ens va marcar. Hi havia anat amb els fills quan eren petits.
Consulta a continuació les properes funcions de Fer riure és un art amb avantatge TR3SC:
28 de novembre - Teatre Principal de Sabadell
18 de desembre -Centre Cultural de Terrassa
COMPARTEIX